Sobren o falten paraules?

Recentment, i a partir d'un article d'en Krugman el passat dia 22 de desembre que duu per títol "por qué la desigualdad és importante", m'he assabentat de les declaracions del president Obama afirmant que la desigualtat és "el desafiament que caracteritza la nostra era". Vaig pensar que era una bona frase, d'aquelles que es construeixen per donar missatges clars i nets --en la qual cosa és un expert-- malgrat tingui tota la raó del món. Al menys ho ha dit, un altra cosa és el que pugui fer. Per aquí la paraula igualtat (d'oportunitats) únicament la pronúncia el Rei (que ja no pinta res) i no li sentim ni per aproximació ni al Mas ni al Rajoy. D'altres l'han substituïda hàbilment per "equitat". En aquest cas, particularment em falten les paraules.

Al mateix suplement també vaig poder llegir l'article de l'economista Anton Costas que amb el títol "la desigualtat mata la recuperació" explica detalladament com aquest fet lastra la recuperació econòmica degut a que la caiguda d'ingressos i els baixos salaris frenen el motor intern de la demanda encara que el segon motor de les exportacions estigui funcionant. També fa una comparativa entre el que ha fet els EEUU i no ha fet la EU durant aquests anys. Seguin aquest fil també podeu consultar la columna de Joaquin Estefania que amb el títol "no es solo la luz" deixa molt clar que els principals afectats per aquesta llarguíssima crisi són les classes populars que veuen com la renda disponible, l'increment de preu dels serveis bàsics, la devaluació de salaris i pensions i la reducció de la quantitat i qualitats dels serveis socials els va aproximant cada cop més a aquest 21,1 % de taxa de risc de pobresa (INE, 2012).

La gota que m'ha portat a escriure aquestes ratlles en aquest bloc que tenia abandonat és un informe de Credit Suisse que he descobert a través del web d'Attac sobre la distribució de la riquesa al món amb dades recents del 2013 i del qual us adjunto dues gràfiques adaptades que parlen per elles mateixes.

Podem interpretar el color blau com un coixí de riquesa en el qual descansa el gruix de la població de color roig. Queda molt clar que el coixí del les franges de la dreta és molt més còmode. 

També podem fer les dues parts ben diferenciades on queda en evidència que només el 8,4 % de la població disposa del 83,3 % de la riquesa gairebé sempre amb finalitats acumulatives més que productives, bàsicament perquè és impossible "polir-se" consumint tota aquesta carretada de diners.

En aquest moment sobren les paraules.

La gran desigualtat

Parlar de la igualtat de gènere encara avui és parlar de la brutícia amagada davall la catifa de l’opulenta i extractiva Europa. L’índex que comentaré és el primer en aquest àmbit amb un mínim de cara i ulls. Mentre naveguem cada dia entre indicadors econòmics amb els quals mesurem el seu estat de salut gairebé minut a minut per donar tota la informació possible a una economia financera i especulativa que ens te acollats de mans i peus, hem hagut d’esperar fins l’any 2013 per confeccionar el primer indicador comparatiu entre els països de la UE sobre la igualtat de gènere.

Mentre la nostra societat i algunes veus mediàtiques amplificades tipus Pilar Rahola ens estirem els cabells per quatre dones amb burka que passegen per la ciutat de Lleida, aprofitant l’avinentesa per deixar de volta i mitja a la progressia desfasada i posar en evidència que els que discriminen “són els altres” i que la magnànima comunitat “liberal” de la UE és un pou sense fons de virtuts, apareix aquest primer estudi que deixa en evidència moltes vergonyes i que demostra que encara resta un llarg camí per arribar a quotes d’igualtat de gènere mínimament dignes per poder “legitimar” el donar lliçons a tort i a dret. La incògnita que em persegueix és si l’esmentada columnista, tan feminista segons ella mateixa s’esventa, tindrà l’ocurrència de comentar aquest informe. En aquest sentit resulta interessant fer un seguiment dels mitjans que s’han fet ressò de la notícia i d’alguns comentaris execrables que es poden llegir a l’edició digital de El País del dia 13 de juny.

Cal destacar, en primer lloc, la conclusió més contundent de l’informe i que suposa un toc d’atenció important en un tema tan delicat com és la violència masclista. En aquest sentit s’afirma en primer terme que “l'absència de dades (...) no permet visualitzar l’estat de la qüestió respecte a les situacions de violència masclista existent en la UE ” per concloure de forma contundent que “la falta de coherència entre la declaració política de les institucions de la UE, suposadament compromeses a fer de la UE un territori lliure de violència, tot i que no aporten mitjans per fer efectiu, ni tan sols, el diagnòstic.”

L’índex per la igualtat de gènere de la UE estableix mesures indicatives prou concretes i eloqüents en sis àmbits: treball remunerat, diners, coneixements, temps, poder i decisió política i salut amb un valor promig de 54 punt sobre 100.  A nivell de conjunt destaquen de forma negativa l’ús del temps en l’àmbit de la cura no remunerada (38 punts) i la pressa de decisions en l’àmbit del poder (23 punts).

Com a curiositat destaco aquesta darrer gràfic per posar en evidència el tòpic  de l’esperança de vida al néixer que es repeteix insistentment com a element de càlcul per les pensions i que cal posar en discussió  d’una forma clara si el comparem amb l’esperança de vida saludable en la qual no queda tan clar que s’hagi d’allargar l’edat de jubilació i on també s’igualen molt les diferències de gènere (quant s’utilitza el primer índex sempre es destaca de forma ridícula que “elles viuen més que ells”).

Com a comentari final, un pèl desolador i per tal completar l'apartat de violència masclista sobre el qual l'índex de la UE no disposa de dades, es publica a partir d'un informe de la OMS que  el 38 % dels assassinats de dones en tot el món són casos de violència masclista i que el 30 % de la població femenina ha estat agredida física o sexualment per la seva parella.

Documents de consulta:

• Informe sobre el ïndex d’igualtat de gèner per a la UE
• Índex per païssos 

 

Siguem egoistes i acabem amb la desigualtat!

Algú els hi hauria d'explicar, o s'hauria d'explicar a tothom?. La desigualtat creixent és una fatalitat per a tota la població, incloent l'u per cent que acumula avui ja el 20 % de la riquesa tal i com explica molt encertadament Gabriela Cañas en el seu article "Los ricos aun más ricos". Emulant aquella frase de la campanya de Bill Clinton l'any 1992 (és l'economia, estúpid!) per tal de fer front al popularíssim George Bush (pare) i al qual va acabar derrotant, algú hauria de cridar ben alt i ben fort "és la felicitat, estúpids" perquè per molts zeros a la dreta que acumuli una persona en el seu compte corrent d'un paradís fiscal qualsevol la felicitat és un valor que no és directament proporcional a partir d'una certa riquesa mínima sinó que depèn d'altres factors entre els qual té una importància destacable la igualtat dins la societat que visc. Aquest argument està perfectament desenvolupat al llibre Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, escrit per l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett, que ja hem comentat en aquesta entrada i que he trobat perfectament explicat en el bloc Donant dades en aquesta entrada. Resumint molt:

als països amb més desigualtat fins i tot els rics tenen una esperança de vida més curta, pitjor salut, més violència, més addiccions i, en definitiva, una qualitat de vida i un benestar menor. El país que té més problemes socials i de salut de tots els estudiats també és el que, tot i ser un dels països més rics del món, té les rendes més mal repartides: els EUA. A l'altre extrem, amb menys problemes i menys desigualtat, hi ha el Japó i els països nòrdics. Si reduïm les desigualtats, reduirem els problemes socials.

La Gabriela comença l'article apuntant la desigualtat com un risc evident que ens podria conduir a una tercera guerra mundial. També anomena els avisos de l'OCDE en un informe publicat recentment i el mateix FMI en aquest sentit. No cridem el mal-averany però la temença s'agreuja amb dades que van aflorant quant estem dins l'ull d'huracà d'una crisi social sense precedents. Mentre els serveis socials han d'atendre a més de vuit milions de persones dins l'estat espanyol o el 15 % de la població dels EUA necessita cupons de menjar, hi ha grans fortunes i grans empreses que incrementen els seus beneficis sense plantejar-se repartir alguna cosa i la fugida de capitals només fa que incrementar-se la nostra classe política, afermada com elit extractiva, únicament proposa retallades i més retallades al gruix de la població, que ja fa dies que li està caient un bon xàfec, acceptant rescatar un deute financer de bancs i grans capitals que amenacen amb la fallida total.

Ara la gran pregunta seria: la fallida total del sistema bancari  i del euro seria pitjor que el que estem aguantant afegint el que ens espera un cop constatat que hi ha un poderós però petit sector que no te cap intenció d'ajudar en el camí que apuntem a l'inici de l'escrit?. La resposta és urgent perquè la paciència s'està acabant.

Temes relacionats:

1. Entrevista a Joseph Stiglitz al voltant del seu recent llibre "el precio de la desigualdad"

A Lleida ja som líders... en quotes "obligatòries" de l'escola concertada

L'estudi l'ha fet l'OCU durant el passat més de maig amb visites anònimes a 205 centres de tot l'estat (45 públics i 160 concertats) fent-se passar per pares en demanda d'informació ha tret a la llum un fet que ja fa molt temps que s'arrossega amb l'agreujant que Lleida i Barcelona som líders estatals.

Podeu trobar resums i més informació en els següents enllaços:

1. Notícia del diari El País del dia 7 de setembre
2. Notícia del diari digital 20 minutos del dia 7 de setembre
3. Blog "marea verde" de Madrid.
4. Notícia de El Periódico del dia 8 de setembre.
5. Diari "El Segre"del dia 8 de setembre.
6. També cal fer menció per la seva profunditat un article de El País del mes de maig del 2009!!

Cal recordar que la gratuïtat en l'educació obligatòria està contemplada en:

1. La Constitució configura l'educació com un dret fonamental bàsic al que totes les persones tenen dret, tal com s'estableix a l'article 27, que assenyala a l'apartat 1 que “ todos tienen derecho a la educación”, especificant-se a l'apartat 4 que “la enseñanza básica es obligatoria y gratuita”.
2. La Llei Orgànica 8/1985, de 3 de juliol, Reguladora del Dret a l'Educació, estableix a l'article 1 que tots els espanyols tenen dret a una educació bàsica de caràcter obligatòria i gratuïta, que els permeti el desenvolupament de la seva pròpia personalitat i la realització d'una activitat útil a la societat.
3. La Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació, determina en l'article 4 que l'ensenyament bàsic és obligatori i gratuït per a totes les persones.
4. Dins de l'àmbit de Catalunya, l'article 21 de l'Estatut d'Autonomia estableix a l'article 21, apartat 1, que “totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d'igualtat....”, a l'apartat 4 que “l'ensenyament és gratuït en totes les etapes obligatòries i en els altres nivells que s'estableixin per llei” i a l'apartat 6 que“totes les persones tenen dret a disposar, en els termes i les condicions que estableixin les lleis, d'ajuts públics per a satisfer els requeriments educatius i per a accedir en igualtat de condicions als nivells educatius superior, en funció de llurs recursos econòmics, aptituds i preferències”.

L'argumentari per justificar aquest frau de llei i selecció encoberta es concreta en la negació de l'evidència dient que "tothom sap que les quotes són voluntàries", que les aportacions de l'estat mitjançant el concert és insuficient o que preval el "dret a la lliure elecció de centre" per part dels pares. A Catalunya s'afegirà, com no podria ser d'altra manera, la sisena hora complementària. Arguments del tot insuficients per justificar una actuació generalitzada i que en cap moment s'ha volgut posar fre per part del govern a través de la inspecció educativa o les OMEs (Oficines Municipals d'Escolarització).

Malauradament la teoria de la classe política com elit extractiva, instal·lada i sense cap voluntat renovadora sembla prendre cos d'una forma clarivident.

Perquè és imporant mesurar la desigualtat?

Una molt bona pregunta que es fa en Carlos Carrasco al seu bloc esmentant al economista Branko Milanovic  i en base al seu treball desenvolupat en el marc del Banc Mundial al voltant de la desigualtat global i la millor manera de fer comparacions que s'ha d'allunyar de les mitjanes tipus renta per càpita. Recomana al respecte la comparació de la població ordenada per renda i per grups percentuals de vint en vint ("ventils") o d'un en un (percentils).
Recomano la lectura de l'entrada i em permeto complementar-la amb un gràfic més.

Entre el caciquisme i l'arrogància (que corrin ells)

Dibuix d'Enrique Flores

En aquests moments amb l’amenaça del rescat total tant a Catalunya com tot l’estat i el desprestigi ben guanyat de la política em venen a la ment dos records recents que il·lustrarien molt bé els motius profunds de les causes que ens han portat just davant del precipici. En primer lloc dues frases memorables del Bambi “Zapatero” que va començar amb la frase lapidària “baixar impostos és d’esquerres” per acabar, just encetada la crisi més important dels darrers 50 anys, amb la contundent “el sistema bancari i financer espanyol és el més solvent del món”.  La història el posarà al seu lloc que, segur, no serà molt destacat.

L’arribada d’aires nous, malaguanyadament, no ha portat canvis en les actituds ni en les formes. En Mariano Rajoy en només set mesos s’ha superat amb escreix, tot i que procura no cremar-se posant sota els cavalls als seus ministres, ja ha protagonitzat alguna perla. La que m’ha impressionat més ha estat unes recents declaracions just després d’aprovar el darrer paquet de mesures  en les quals contínuament parla d’Europa com “ellos” en el sentit que “ara els hi toca córrer a ells”. Per altra banda, les darreres declaracions de González Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, on diu que “si el BC europeu vol, això s’arregla el dilluns”, alimentant aquesta vanitat victimista i de nacionalisme ranci que tantes vegades també trobem ven a prop. Està clar que l’obligació de la política en majúscules és buscar punts d’acord tant pel costat europeu com pel costat nacional. En aquest darrer estaríem parlant d’un gran pacte d’estat davant la situació a la qual estem arribant i que moltes veus ja estan demanant amb insistència. Per fer això és imprescindible deixar de banda les actituds xulesques i caciquistes que, molt em temo, estan profundament instal·lades en alguns dels màxims dirigents actuals. S’obliden que la política és pacte i no “faig el que em dóna la gana perquè tinc majoria absoluta”.

COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

Algunes veus, com la d’en Paul Krugman, ja fa anys que insistixen en la inviabilitat del projecte Euro sense una unió fiscal i financera real a partir d’un BCE amb les competències essencials de qualsevol banc. El que ara reclama el senyor González Pons amb insistència fa molt poc ningú ho volia, amb la Brunete mediàtica al capdavant, perquè suposava una “pèrdua de sobirania” tan a nivell autonòmic (amb les Caixes/bomba controlades políticament pels cacics locals) com a nivell estatal (amb projectes impossibles com el de Bankia). Ara ja estem en la situació real de pèrdua de sobirania tan a nivell autonòmic com estatal via “rescat” o tots els eufemismes que es vulguin.

Els polítics i financers que van impulsar l’Euro van pensar molt ingènuament que la unió monetària  ocasionaria ràpidament una unió fiscal i bancària, que haurien de ser els fonaments, juntament amb el que algunes poquíssimes veus anomenaven “una Europa social”, d’una Europa federal amb capacitat per competir globalment i presumir del seu model de prestacions i protecció social. Tot plegat s’ha quedat en un bon “no res”, un model que fa aigües per tot arreu, on, al meu entendre el pitjor de tot, s’ha alimentat la impressió perillosament egoista que  hi ha un sector (ubicat al nord) que està “pagant” les malifetes  dels veïns perifèrics. La idea d’Europa s’està allunyant perillosament i insolidària del subconscient col·lectiu per abocar-nos al “campi qui pugui” sense control del que vindrà a continuació.

Aquesta obsessió pel dèficit i la baixa inflació és el camí unívoc o hi ha d’altres vies “alternatives”?. Doncs sembla ser que si i en Carlos Carrasco les resumia perfectament en la seva entrada “com sortir de la crisi (III)” en la qual es comenten les diferents opcions. L’obsessió actual que ens aboca a la dictadura financera del BCE_Merkel passa per una acció política decidida i de consens que pugui obrir els camins de les alternatives esmentades. El bloc Hollande/Monti/Rajoy que podria fer de contrapés ha esdevingut un fantasma per excés de “supèrbia” i manca de perspectiva a llarg termini.

Perquè han de continuar existint “transferències fiscals” entre estats o regions europees?. Si volem una Europa federal de veritat està clar que s’han de produir traspassos entre zones deficitàries i zones amb superàvit. L’exemple més proper el tenim en els EEUU que en els seus 240 anys d’unió manté unes diferències substancials entre estats a nivell de recaptació d’impostos federals i despesa provinent d’aquests impostos tal i com podem comprovar en aquest mapa del bloc esmentat. Tot això suposa avançar en la unió fiscal i financera (sense oblidar la “unió social”) perdent una mica de “sobirania” i deixant la xuleria de banda a tots els nivells.

L'oasi de la raó

Moltes vegades penso que hi ha una mena d'oasi de gent raonable que fa propostes sensates, les posa en discussió i que les presenta davant les forces polítiques per tal que les incorporin al seu programes per una futura acció política. Quant veus que a totes bandes això no es fa i s'afirma tranquil·lament en una entrevista a Onda Cero que "faré qualsevol cosa tot i que hagi dit que no ho faria"  està clar que ens trobem en una situació límit de deslegitimitat del partit en concret i del sistema en general. L'oasi es troba envoltat d'un desert de consignes, amiguismes i fal·làcies sense fonament que ens fan avançar perillosament cap a una situació de ruptura de conseqüències gens previsibles i que te el seu origen en la supremacia de l'economia sobre la política amb maiúscules. Compte!!, el nostre govern ja fa temps que ha fet allò necessari que havia dit que no ho faria. I és que el penediment i el perdó cristià fan miracles!...

El tema de Bankia està envoltat d'aquest desert que esmento i que descriu magistralment l'editorial de Vilaweb i en José Mª Izquierdo al seu bloc. Em fa molta rabia tot plegat quant estem en molt mal camí, quan fa anys que veus ben contrastades parlaven de la necessitat d'una banca pública potent o d'un banc "dolent" (amb el divertit eufemisme de "vehicles de liquidació a llarg termini") i de la impossibilitat de créixer amb la foguera asfixiada per la trampa de l'austeritat. No insistirem en aquest arguments, sembla que poc a poc va quallant aquesta idea tal i com afirma contundentment un bon historiador gens sospitós d'atendre a consignes de partit com és en Josep Fontana en l'entrevista que li fa el programa "valor afegit" (aneu a 4').

Sobre la necessitat de canviar el sistema impositiu per tal de millorar l'equitat, la proporcionalitat i els ingressos cal fer esment del magnífic reportatge i gràfics de l'Andrea Rizzi a El Pais que situa perfectament el debat en un context actual i històric deixant molt clar el perill de trencament en dues parts d'una societat cohesionada al voltant d'uns valors que s'estan llençant a la paperera alegrement i sense pensar en les seves conseqüències. En aquest sentit i de forma brillant el professor Vicenç Navarro desgrana tota una sèrie de mesures qualificades injustament com "alternatives" o directament "extremistes" en una entrevista al canal 3/24. (Podeu trobar més informació a les dues darreres entrades del bloc "open data" sobre com sortir de la crisi i l'impacte de l'austeritat.

Finalment m'agradaria destacar l'absoluta falta de ressò de diferent informes fets per organismes internacionals amb certes garanties d'objectivitat i rigor que passen totalment desapercebuts emmudits pels amplificadors descomunals de l'FMI o el G20. En primer lloc cal mencionar el magnífic informe de l'ONU i que ja hem comentat en aquest bloc que porta per títol "sostenibilitat i equitat: un futur millor per a tothom" amb una claredat, gràfics i bona documentació envejable. També recentment ha aparegut un interessant informe de la Organització Internacional del Treball (OIT) el qual, amb el títol "millors feines per una economia millor" (PDF), comença el primer capítol amb la pregunta ben eloqüent: "com sortir de la trampa de l'austeritat". D'aquest magnífic treball em permeto extreure un petit paràgraf del seu resum:

Als països que van aplicar l'enfocament de l'austeritat i de la liberalització en la seva major extensió, principalment als països del sud d'Europa, el creixement econòmic i de l'ocupació va continuar deteriorant-se. A més, en molts casos, aquestes mesures també van fracassar a l'hora d'estabilitzar la situació fiscal. La raó fonamental per a aquests fracassos és que aquestes polítiques – implementades en un context de perspectives de demanda limitada i amb la complicació addicional d'un sistema bancari enmig del seu procés de “desapalancament” - no tenen la capacitat d'estimular la inversió privada. El parany de l'austeritat s'estava accionant.

Per acabar podeu veure el vídeo en anglès que presenta el bon i poc conegut treball fet per l'OCDE sobre l'increment alarmant de la desigualtat a tot el món.

Ja era hora. Nou institut a Lleida. Planificació educativa?

Si uns mesos enrere haguéssim passat una enquesta a responsables i persones enteses en educació sobre quines mesures es preveuen pel curs escolar 2012-2013 segur que tothom coincidiria en la continuïtat de les retallades i la congelació total i absoluta pel que fa al desplegament de les necessitats en equipaments i nous centres escolars. De ben segur que, continuant amb la juguesca, si haguéssim preguntat per la possibilitat de creació d’un nou centre de secundària a Lleida i rodalies ningú no hagués encertat el que s’ha anunciat de pressa i corrents just abans de l’inici de la preinscripció escolar. Tothom, en canvi, hagués apostat per la creació d’un nou centre de secundària al costat de l’edifici del Parc de l’Aigua o Cap Pont, o per la substitució de barracons a La Mitjana o Torrefarrera. Doncs no, la sorpresa és que hi haurà un centre de secundària nou  just a la vora de l’escola Magí Morera, on ningú no hauria imaginat. Així, segons s’ha anunciat, es desplaçarà l’alumnat  i professorat de les aules taller a l’edifici de l’acadèmia Giró, allà “on havien  nascut”, i amb una insostenible i permanent necessitat de transport. Imaginem el que esteu pensant però no us hi encaparreu. La despesa en transport que implicarà aquest canvi no és significativa. L’educació és un tema prioritari per a l’actual govern Quant a la innecessarietat de places a la zona d’ubicació del nou centre escolar, tampoc cal que us esfereïu, són coses que passen. No n’hi ha per tant. Allí no ens cal construir, l’edifici ja el tenim.

A part de la sorpresa inesperada cal denunciar que a la zona on s’ubica el nou centre no hi havia cap necessitat de fer-ho. I en aquest punt és on cal que recordem, fent cas literal a l’article 44 de la LleiCatalana d’Educació, que la programació de l’oferta educativa ha de respondre a “les necessitats d’escolarització” al mateix temps que ha de”garantir la qualitat de l’educació i una adequada i equilibrada escolarització dels alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu que propiciï la cohesió social”. Sembla ser que, en aquest cas, les persones responsables de l’administració no tenen en compte ni  l’“equilibrada escolarització” ni la “cohesió social”. Però no ens vindrà d’aquí aquesta nimietat.

Paral·lelament s’anuncia  que no hi ha cap previsió d’obrir cap centre de secundària el costat de l’escola Parc de l’Aigua tot i que havia de ser el un dels primers Instituts-escola de la ciutat de  Lleida. D’aquest centre el proper curs acabarà un grup de 27 alumnes que en dos anys es converteixen en dos grups d’uns 50 alumnes , encara que sigui fent suposicions, per assegurar la seva  escolarització de secundària al barri només hi ha una solució:  massificar l’INS Maria Rúbies, en el qual actualment ja acull quatre línies d’ESO quan estava pensat per encabir-ne 3 o obrir una línia nova de secundària al centre concertat “el Carme”. Del nou centre de secundària del Barri de Cap Pont ni en parlem... ja sabeu “estem en crisi”.

I, per acabar-ho d’adobar, voldríem comentar una insignificant errada de planificació que s’arrossegava de fa molts anys i que finalment ha esclafat als nassos de tothom, just ara, en plena època de crisi i que afecta l’escolarització d’uns 110 alumnes. Ens referim a l’escola concertada Col·legi Pare Palau. d’Aitona que es mantenia artificialment amb ràtios baixíssimes (i estem parlant de necessitats legals d’escolarització). Però tranquils, no us amoïneu, que ja s’ha trobat la sàvia solució: llogar o comprar l’edifici de l’escola concertada per encabir tot l’alumnat de la localitat i no ampliar la pública amb obra nova  o nous barracons Ja sabeu: estem en crisi i no hi ha diners per obra nova o per barracons, això sí, cap problema per llogar o comprar l’edifici del Pare Palau. Solucions d’emergència que són producte, sense cap mena de dubte, d’una planificació acuradíssima.

Acabem fent-nos ressò i recomanant la lectura als responsables educatius municipals i de la delegació territorial de l’informe presentat al Parlament per part del Síndic de Greuges en l’apartat de “Millores de les garanties específiques sobre l’escolarització equilibrada” on diu, literalment, a la pàgina 84:

En el marc de la seva activitat, el Síndic de Greuges constata que la segregació escolar continua essent un inconvenient de primera magnitud pel que fa a les garanties del dret a l’educació en igualtat d’oportunitats.(...) “Les administracions infrautilitzen les mesures normatives per combatre la segregació escolar”

Macià Pelegrí Sarlé i Esteve Romero Arias

(Publicat al diari La manyana el 2/04/2012)

"Valor afegit" tracta les grans fortunes mentre el govern decreta una amnistia fiscal

[Ampliació d'informació a: 1)El País de 9 d'abril en un article sobre l'amnistia fiscal. 2) El diari Ara comparant el que fa Alemanya per acollar els delinqüents fiscals 3) Divertit article de l'Iu Forn al diari Ara, riure per no plorar.]

Li ha costat molt al programa d'economia en "profunditat" anomenat "valor afegit" de la nostra TV3 tractar el tema de les grans fortunes i el seva aportació a nivell d'impostos. Fa anys, molts anys, que hi ha veus acreditades que denuncien les reduccions legals (sense esmentar directament el frau fiscal i l'evasió d'impostos) i exagerades possibilitats per disminuir la càrrega impositiva que tenen aquestes persones físiques o jurídiques. Segons les fonts del programa a Catalunya hi ha 63.000 (el 16 % de tot l'estat) persones que  disposen de més de 300.000 € líquids. Al programa es fa esment de tres grans fortunes que han rebutjat participar donant la seva visió al respecte. També ha rebutjat la invitació el Sr. Lara (grup Planeta), el Sr. Gaspar (HUSA) i Hèctor Carulla (grup Agroaliment). Al mateix temps membres de la junta de govern del "Intituto d'Empresa Familiar" i autèntic lobby prefereixen tenir reunions discretes a la Moncloa en lloc de sortir públicament a defensar les seves raons.

El programa deixa clar que, tal com dèiem a l'entrada anterior, que el control per part d'Hisenda de la ciutadania que depèn d'un sou és exhaustiu i modèlic a l'estat espanyol, mentre  el seguiment i fiscalització de les societats mercantils (figura jurídica en la que es vehiculen les gran fortunes) és molt més complexa al mateix temps que el diferencial impositiu és d'un desigualtat flagrant, tal i com deixa clar en Josep Mª Lluis de Odriozola (president de l'Associació d'Inspectors d'Hisenda, que també mencionàvem a l'entrada anterior). Mentre un assalariat d'alt nivell pot arribar a pagar un 56 % dels seus ingressos, les societats mercantils difícilment arriben al 30 %, situant-se amb desgravacions i compensacions, al voltant del 20 % en la seva immensa majoria.

Podeu veure el programa clicant sobre la imatge

El que és una mica vergonyós és es posi en evidència en sentit negatiu (minut 10 del programa) el fet que hi pugues existir directrius polítiques (en lloc d'afirmar senzillament que es tracta de la punta de l'iceberg, com de ben segur és) en el fet que darrerament algunes grans fortunes han entrat (i sortit, és clar) al jutjats per motius de frau fiscal. El programa també menciona el tracte fiscal exageradament injust que reben les SICAVs i el paper de refugi fiscal de les fundacions tot i que estiguin obligades a tenir una funció social.

El programa acaba dient que "fins i tot" CiU parla al seu programa electoral d'un impost sobre les grans fortunes. Al meu entendre, si es fa alguna cosa, serà una aixecada de camisa monumental per tal de rentar la cara, una vegada més, a aquesta gent que s'escapoleix una vegada i un altra.

Per acabar el programa es parla "d'inequitat" per qualificar el sistema fiscal actual amb una benevolència que deixa fora de joc els arguments que es mostren i que resulten molt més contundents.

I que anuncia avui el govern en la presentació de pressupostos i d'altres mesures de caràcter extraordinari?. Doncs, tal i com confirmen els inspectors d'Hisenda en la seva nota de premsa de 30 de març, "les grans empreses pagaran més però els defraudadors molt menys" per acabar amb aquest paràgraf que m'he permès traduir literalment:

No obstant això, quant a l'amnistia fiscal proposada es creu que és una mesura que el PP considerava "impresentable", "injusta" i "antisocial" en paraules de dirigents del Partit Popular. Els Inspectors d'Hisenda també veuen paradoxal que "als que paguen impostos se'ls pugin" i "als que no, se'ls perdonin". Aquesta mesura dificultarà enormement la lluita contra el frau fiscal, i fins i tot el treball ordinari de tots en l'Agència Tributària i en la resta de l'Administració Tributària. Per aquestes raons, aquesta mesura contrària a la Constitució, pot provocar un ensorrament de la consciència fiscal dels contribuents honests i, en conseqüència, de la recaptació en període voluntari, provocant efectes molt perjudicials per a la nostra economia

L'amnistia fiscal fa referència al "premi" de reducció d'un 10 % a un 8 % que se'ls hi assigna al capital que retorni a l'estat provinent d'un paradís fiscal.

Se'l mereixen aquest premi?

Via lliure als lladregots

Aquests darrers dies han estat carregats de notícies dolentes que ens les han volgut pintar de bones. Escoltem i llegim al mitjans seguidistes/populistes que "es perseguirà el frau fiscal especialment de futbolistes, artistes i comerç asiàtic" amb una recaptació esperada de 8.000 milions d'euros en el Pla de Control Tributari i Duaner (per cert, 2.000 milions menys que l'any 2011). Una bona notícia a primera vista acompanyada de la destitució de l'actual equip d'inspectors de l'oficina antifrau responsables, entre altres, de l'aflorament de la trama Gürtel i l'institut Noós per situar com a número dos a la Pilar Valiente (si, si, aquella "que avisa rapidamente", dimitida el 2001 com a directora general de la Comissió Nacional del Mercat de Valors).

La persecució de futbolistes i artistes estaria bé a no ser que la diana a la qual apunta és l'equivocada si fem cas del que diuen els mateixos tècnics d'hisenda en afirmar que el 72 % del frau fiscal el fan les empreses amb facturacions superiors a 6 milions d'euros i les grans fortunes. Tot plegat suposaria una recaptació addicional de 90.000 milions d'euros l'any en el cas de destapar-ho tot. Si ens situéssim a nivells de frau fiscal pròxims a la UE (el 13 % en contra el 24 % espanyol), la recaptació addicional seria de 38.000 milions d'euros. Recordeu que el temut ajustament que menciona Rajoy és de 44.000 milions d'euros per l'any 2012 mentre A. Mas ja ha dit és impossible de complir.

Si afegim la mancança de personal tècnic i especialitzat que està dedicat a aquestes tasques ("entre la quarta i cinquena part" que s'hi dedica a d'altres països de la UE, segons les mateixes fonts) i si , finalment, afegim que el 80 % del personal actual es dedica a investigar ciutadans mitjans i petites empreses, podem arribar a la concussió evident que estem "apuntant" a la diana petita i equivocada i que els lladregots de guant blanc, bufets d'advocats al darrera i amb una agenda plena de contactes "importants" segueixen tenint via lliure.