La igualtat: la gran oblidada

He de començar citant un article que m'agradaria haver-lo escrit jo mateix: es tracta del que porta per títol  "Més desigualtat equival a menys creixement" que signa Carles Carrasco des del seu bloc "open data" que ha estat premiat merescudament en la darrera edició dels Premis Bloc Catalunya. Explica acuradament com "una major desigualtat està associada amb un menor creixement sostingut" i, tal i com podem veure al gràfic, com "els factors més importants per garantir un creixement sostingut són una distribució relativament equitativa dels ingressos i una obertura comercial". Aprofundeix en aquesta línia i constata la davallada  sostinguda des dels anys 80 de les rendes del treball a favor de les rentes del capital amb un increment de la desigualtat. Acaba amb una frase en la que afirma que "si vols que el teu país creixi de forma constant i continuada presta atenció a l’estabilitat macroeconòmica, al disseny del mercat laboral o a l’obertura del teu mercat, però no deixis a cap dels teus ciutadans enrere". En la recent entrevista a Artur Mas ni una paraula.
I és que la igualtat és un factor essencial per la felicitat de tota la població, incloent el sector que acumula més renda. És la conclusió a la qual arriben l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett en “Desigualtat. Una anàlisi de la (in)felicitat col·lectiva”, llibre on demostren, carregats de dades, que les societats que redistribueixen rendes i limiten les desigualtats econòmiques tenen una ciutadania molt més sana i equilibrada i estalvien enormes recursos a vigilar, jutjar i castigar el crim, entre altres avantatges. Ara, sembla ser que el govern dels millors està més per vigilar i castigar, amb el bat de beisbol si fa falta,  que per impulsar polítiques d'igualtat i de redistribució. Estaria bé que les llums de Nadal il·luminèssin en aquest sentit als nostres polítics.

De la indignació global a les propostes d'Obama

Manifestació a Tel-Aviv

A Xile fa dies que demanen una educació no segregadora pel preu a pagar, a l'educada Gran Bretanya se li revolten els holiggans sense motiu aparent, la cadena de revoltes al món àrab encara no s'ha aturat, Colòmbia es mobilitza per protegir l'educació pública, a Israel demanen més justícia social en la manifestació més multitudinària de la seva història, el moviment indignat espanyol ha estat seguit per tot el globus i continua amb les mobilitzacions contra les retallades.... què està passant? es pregunten els incrèduls neoliberals si en molts d'aquests països estan en xifres de creixement envejables mentre en d'altres disposen d'un confortable coixí de benestar. La resposta la podem trobar en l'article de Josep Mª Montaner on alerta dels excessos neoliberals davant uns moviments de masses d'indignats de caire transversal, que ja han provocat alguns canvis i que poden posar fre a la inacabable i excessiva capacitat d'acumulació  dels mercats. De model alternatiu global encara no se n'ha plantejat cap però sembla que el camí està encetat i en marxa. 

Per una altra banda, quan he escoltat el pla d'Obama presentat aquesta matinada per la reactivació de l'economia a partir de la creació de llocs de treball he cregut que ja era hora que s'assenyali la veritable forma de sortir de la crisi actual arraconant l'obsessiva repetició dels sectors conservadors al voltant de la reducció del dèficit de les administracions públiques. El problema de l'estancament actual està molt més en l'atur que en el dèficit públic i un país amb aspiracions de servir a tots els seus ciutadans ha d'estar mes proper a polítiques d'ocupació que a polítiques d'austeritat de la despesa i retallada de serveis.

La contenció en la despesa i de l'endeutament està molt bé però no es pot oblidar la funció redistributiva i de justícia social que té un estat sobirà per molt que les veus amplificades pels mitjans de comunicació de masses en mans dels mateixos interessos neoliberals repeteixin sense aturador les consignes pròpies de economies rendistes, excloents i acumulatives.

Obama ho té molt difícil portar tot el seu pla a la pràctica d'una forma immediata perquè els ultres del Tee Party ja s'encarregaran de arraconar el seu raciocini i fer seguidisme de consignes divines. Com a mínim ha estirat el dit i ha assenyalat el camí sense ficar-lo a l'ull de ningú.