dijous, 12 d’abril del 2012

Ja era hora. Nou institut a Lleida. Planificació educativa?


Si uns mesos enrere haguéssim passat una enquesta a responsables i persones enteses en educació sobre quines mesures es preveuen pel curs escolar 2012-2013 segur que tothom coincidiria en la continuïtat de les retallades i la congelació total i absoluta pel que fa al desplegament de les necessitats en equipaments i nous centres escolars. De ben segur que, continuant amb la juguesca, si haguéssim preguntat per la possibilitat de creació d’un nou centre de secundària a Lleida i rodalies ningú no hagués encertat el que s’ha anunciat de pressa i corrents just abans de l’inici de la preinscripció escolar. Tothom, en canvi, hagués apostat per la creació d’un nou centre de secundària al costat de l’edifici del Parc de l’Aigua o Cap Pont, o per la substitució de barracons a La Mitjana o Torrefarrera. Doncs no, la sorpresa és que hi haurà un centre de secundària nou  just a la vora de l’escola Magí Morera, on ningú no hauria imaginat. Així, segons s’ha anunciat, es desplaçarà l’alumnat  i professorat de les aules taller a l’edifici de l’acadèmia Giró, allà “on havien  nascut”, i amb una insostenible i permanent necessitat de transport. Imaginem el que esteu pensant però no us hi encaparreu. La despesa en transport que implicarà aquest canvi no és significativa. L’educació és un tema prioritari per a l’actual govern Quant a la innecessarietat de places a la zona d’ubicació del nou centre escolar, tampoc cal que us esfereïu, són coses que passen. No n’hi ha per tant. Allí no ens cal construir, l’edifici ja el tenim.
A part de la sorpresa inesperada cal denunciar que a la zona on s’ubica el nou centre no hi havia cap necessitat de fer-ho. I en aquest punt és on cal que recordem, fent cas literal a l’article 44 de la LleiCatalana d’Educació, que la programació de l’oferta educativa ha de respondre a “les necessitats d’escolarització” al mateix temps que ha de”garantir la qualitat de l’educació i una adequada i equilibrada escolarització dels alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu que propiciï la cohesió social”. Sembla ser que, en aquest cas, les persones responsables de l’administració no tenen en compte ni  l’“equilibrada escolarització” ni la “cohesió social”. Però no ens vindrà d’aquí aquesta nimietat.
Paral·lelament s’anuncia  que no hi ha cap previsió d’obrir cap centre de secundària el costat de l’escola Parc de l’Aigua tot i que havia de ser el un dels primers Instituts-escola de la ciutat de  Lleida. D’aquest centre el proper curs acabarà un grup de 27 alumnes que en dos anys es converteixen en dos grups d’uns 50 alumnes , encara que sigui fent suposicions, per assegurar la seva  escolarització de secundària al barri només hi ha una solució:  massificar l’INS Maria Rúbies, en el qual actualment ja acull quatre línies d’ESO quan estava pensat per encabir-ne 3 o obrir una línia nova de secundària al centre concertat “el Carme”. Del nou centre de secundària del Barri de Cap Pont ni en parlem... ja sabeu “estem en crisi”.
I, per acabar-ho d’adobar, voldríem comentar una insignificant errada de planificació que s’arrossegava de fa molts anys i que finalment ha esclafat als nassos de tothom, just ara, en plena època de crisi i que afecta l’escolarització d’uns 110 alumnes. Ens referim a l’escola concertada Col·legi Pare Palau. d’Aitona que es mantenia artificialment amb ràtios baixíssimes (i estem parlant de necessitats legals d’escolarització). Però tranquils, no us amoïneu, que ja s’ha trobat la sàvia solució: llogar o comprar l’edifici de l’escola concertada per encabir tot l’alumnat de la localitat i no ampliar la pública amb obra nova  o nous barracons Ja sabeu: estem en crisi i no hi ha diners per obra nova o per barracons, això sí, cap problema per llogar o comprar l’edifici del Pare Palau. Solucions d’emergència que són producte, sense cap mena de dubte, d’una planificació acuradíssima.
Acabem fent-nos ressò i recomanant la lectura als responsables educatius municipals i de la delegació territorial de l’informe presentat al Parlament per part del Síndic de Greuges en l’apartat de “Millores de les garanties específiques sobre l’escolarització equilibrada” on diu, literalment, a la pàgina 84:
En el marc de la seva activitat, el Síndic de Greuges constata que la segregació escolar continua essent un inconvenient de primera magnitud pel que fa a les garanties del dret a l’educació en igualtat d’oportunitats.(...) Les administracions infrautilitzen les mesures normatives per combatre la segregació escolar

Macià Pelegrí Sarlé i Esteve Romero Arias
(Publicat al diari La manyana el 2/04/2012)

divendres, 30 de març del 2012

"Valor afegit" tracta les grans fortunes mentre el govern decreta una amnistia fiscal

[Ampliació d'informació a: 1)El País de 9 d'abril en un article sobre l'amnistia fiscal. 2) El diari Ara comparant el que fa Alemanya per acollar els delinqüents fiscals 3) Divertit article de l'Iu Forn al diari Ara, riure per no plorar.]
Li ha costat molt al programa d'economia en "profunditat" anomenat "valor afegit" de la nostra TV3 tractar el tema de les grans fortunes i el seva aportació a nivell d'impostos. Fa anys, molts anys, que hi ha veus acreditades que denuncien les reduccions legals (sense esmentar directament el frau fiscal i l'evasió d'impostos) i exagerades possibilitats per disminuir la càrrega impositiva que tenen aquestes persones físiques o jurídiques. Segons les fonts del programa a Catalunya hi ha 63.000 (el 16 % de tot l'estat) persones que  disposen de més de 300.000 € líquids. Al programa es fa esment de tres grans fortunes que han rebutjat participar donant la seva visió al respecte. També ha rebutjat la invitació el Sr. Lara (grup Planeta), el Sr. Gaspar (HUSA) i Hèctor Carulla (grup Agroaliment). Al mateix temps membres de la junta de govern del "Intituto d'Empresa Familiar" i autèntic lobby prefereixen tenir reunions discretes a la Moncloa en lloc de sortir públicament a defensar les seves raons.
El programa deixa clar que, tal com dèiem a l'entrada anterior, que el control per part d'Hisenda de la ciutadania que depèn d'un sou és exhaustiu i modèlic a l'estat espanyol, mentre  el seguiment i fiscalització de les societats mercantils (figura jurídica en la que es vehiculen les gran fortunes) és molt més complexa al mateix temps que el diferencial impositiu és d'un desigualtat flagrant, tal i com deixa clar en Josep Mª Lluis de Odriozola (president de l'Associació d'Inspectors d'Hisenda, que també mencionàvem a l'entrada anterior). Mentre un assalariat d'alt nivell pot arribar a pagar un 56 % dels seus ingressos, les societats mercantils difícilment arriben al 30 %, situant-se amb desgravacions i compensacions, al voltant del 20 % en la seva immensa majoria.

Podeu veure el programa clicant sobre la imatge

El que és una mica vergonyós és es posi en evidència en sentit negatiu (minut 10 del programa) el fet que hi pugues existir directrius polítiques (en lloc d'afirmar senzillament que es tracta de la punta de l'iceberg, com de ben segur és) en el fet que darrerament algunes grans fortunes han entrat (i sortit, és clar) al jutjats per motius de frau fiscal. El programa també menciona el tracte fiscal exageradament injust que reben les SICAVs i el paper de refugi fiscal de les fundacions tot i que estiguin obligades a tenir una funció social.
El programa acaba dient que "fins i tot" CiU parla al seu programa electoral d'un impost sobre les grans fortunes. Al meu entendre, si es fa alguna cosa, serà una aixecada de camisa monumental per tal de rentar la cara, una vegada més, a aquesta gent que s'escapoleix una vegada i un altra.
Per acabar el programa es parla "d'inequitat" per qualificar el sistema fiscal actual amb una benevolència que deixa fora de joc els arguments que es mostren i que resulten molt més contundents.
I que anuncia avui el govern en la presentació de pressupostos i d'altres mesures de caràcter extraordinari?. Doncs, tal i com confirmen els inspectors d'Hisenda en la seva nota de premsa de 30 de març, "les grans empreses pagaran més però els defraudadors molt menys" per acabar amb aquest paràgraf que m'he permès traduir literalment:
No obstant això, quant a l'amnistia fiscal proposada es creu que és una mesura que el PP considerava "impresentable", "injusta" i "antisocial" en paraules de dirigents del Partit Popular. Els Inspectors d'Hisenda també veuen paradoxal que "als que paguen impostos se'ls pugin" i "als que no, se'ls perdonin". Aquesta mesura dificultarà enormement la lluita contra el frau fiscal, i fins i tot el treball ordinari de tots en l'Agència Tributària i en la resta de l'Administració Tributària. Per aquestes raons, aquesta mesura contrària a la Constitució, pot provocar un ensorrament de la consciència fiscal dels contribuents honests i, en conseqüència, de la recaptació en període voluntari, provocant efectes molt perjudicials per a la nostra economia
L'amnistia fiscal fa referència al "premi" de reducció d'un 10 % a un 8 % que se'ls hi assigna al capital que retorni a l'estat provinent d'un paradís fiscal.
Se'l mereixen aquest premi?

dilluns, 5 de març del 2012

Via lliure als lladregots

Aquests darrers dies han estat carregats de notícies dolentes que ens les han volgut pintar de bones. Escoltem i llegim al mitjans seguidistes/populistes que "es perseguirà el frau fiscal especialment de futbolistes, artistes i comerç asiàtic" amb una recaptació esperada de 8.000 milions d'euros en el Pla de Control Tributari i Duaner (per cert, 2.000 milions menys que l'any 2011). Una bona notícia a primera vista acompanyada de la destitució de l'actual equip d'inspectors de l'oficina antifrau responsables, entre altres, de l'aflorament de la trama Gürtel i l'institut Noós per situar com a número dos a la Pilar Valiente (si, si, aquella "que avisa rapidamente", dimitida el 2001 com a directora general de la Comissió Nacional del Mercat de Valors).

La persecució de futbolistes i artistes estaria bé a no ser que la diana a la qual apunta és l'equivocada si fem cas del que diuen els mateixos tècnics d'hisenda en afirmar que el 72 % del frau fiscal el fan les empreses amb facturacions superiors a 6 milions d'euros i les grans fortunes. Tot plegat suposaria una recaptació addicional de 90.000 milions d'euros l'any en el cas de destapar-ho tot. Si ens situéssim a nivells de frau fiscal pròxims a la UE (el 13 % en contra el 24 % espanyol), la recaptació addicional seria de 38.000 milions d'euros. Recordeu que el temut ajustament que menciona Rajoy és de 44.000 milions d'euros per l'any 2012 mentre A. Mas ja ha dit és impossible de complir.


Si afegim la mancança de personal tècnic i especialitzat que està dedicat a aquestes tasques ("entre la quarta i cinquena part" que s'hi dedica a d'altres països de la UE, segons les mateixes fonts) i si , finalment, afegim que el 80 % del personal actual es dedica a investigar ciutadans mitjans i petites empreses, podem arribar a la concussió evident que estem "apuntant" a la diana petita i equivocada i que els lladregots de guant blanc, bufets d'advocats al darrera i amb una agenda plena de contactes "importants" segueixen tenint via lliure.

diumenge, 5 de febrer del 2012

És moment de les grans preguntes i els canvis de paradigma

Mentre frau Merkel i el sector financer més especulador imposa als seus escolanets espanyols i catalans els deures d'una economia d'asfíxia i d'inòpia la societat civil catalana clama contra les retallades en sectors socials i estratègics al mateix temps que  els mitjans de comunicació seguidistes miren cap un altre costat. Mentre es repeteix repetidament la via única de retallada asfixiant s'amaguen altres veus i organismes que parlen d'un altra forma de fer les coses que permeti plantejar-se les grans preguntes que tenim davant nostre. Està clar que entrem en una nova recessió que únicament poden aturar les exportacions (sectors estratègics d'I+D) i la inversió pública (asfixiada per l'austeritat compulsiva). És hora de pensar en noves formes de desenvolupament i no confiar eternament en el creixement il·limitat en termes de PIB. El planeta no pot suportar el seu expol·li sense fre i la humanitat no podrà tolerar la desigualtat indigna i desbocada.
La mateixa ONU en el seu silenciat informe 2011 sobre sostenibilitat i equitat estudia i compara des de fa uns anys als països a partir de l'índex de desenvolupament humà (IDH) el qual
mesura el progrés mitjà aconseguit per un país en tres dimensions bàsiques del desenvolupament humà: gaudir d'una vida llarga i saludable, accés a educació i nivell de vida digne.
Com a novetat d'aquest any es relaciona aquest índex amb la sostenibilitat i la equitat com a elements clau per mesurar el desenvolupament. L'informe afegeix un índexs compostos sobre desigualtat, sobre desigualtat de gènere i de pobresa multidimensional que resulten molt aclaridors i interessants. Al mateix temps es poden consultar nombrosos tipus de gràfics i dades relacionals així com l'evolució al llarg dels anys. De totes les dades destaca la bona evolució de l'estat Espanyol en índexs de desenvolupament humà (amb molt bona puntuació en la sanitat) des de l'any 1980 fins al 2011 per situar-nos una mica per sobre de la mitjana de l'OCDE amb un índex de 0,87. Hi ha, però, una dada clarament millorable  que és la que relaciona l'IDH amb la desigualtat la qual baixa fins un 0,66 quan l'ideal seria que es mantingués en les mateixes xifres. L'informe de l'OCDE que mencionàvem a l'entrada anterior també va en la mateixa direcció.

Si de veritat les crisis són moments d'oportunitat tal i com afirmen els optimistes convulsius, com a societat hauríem de fer un gran esforç per superar aquesta dictadura financera de progrés il·limitat i creixement tumoral per centrar-nos en models de desenvolupament humà al voltant de la equitat i la sostenibilitat. Es tracta d'un canvi de paradigma imprescindible per tal de no aniquilar el planeta en no més de 100 anys. Es tracta d'un problema global en una economia global que s'han de començar a plantejar políticament a nivell planetari en organismes com l'ONU amb representació de d'immensa majoria de països democràtics. No és senzill ni ràpid, tot i que és un bon moment per posar fil a l'agulla i deixar de banda a organismes excessivament valorats com l'FMI, el G20 o la mateixa OCDE.
Mentre això succeeix, a nivell personal, podem frenar la hiperactivitat i valorar d'altres activitats tal i com proposa Jordi Soler al seu article "el canon económico de la vida" o  el breu escrit  de Miriam Subirana amb el títol prou explícit "menos acción, más meditación". 
El proper article el prometo més meditat... si puc. 

divendres, 6 de gener del 2012

Quina culpa en té "Abundio"?

La dita castellana "más tonto que Abundio, que vendió los zapatos para comprar cordones" es fa realitat i continuem entossudits en asfixiar les poques brases que queden a base de retallades i impostos en direccions poc equitatives i progressives. Ho explica mol encertadament en Joan Subirats en el seu article "treure el sostre per arreglar les goteres" al diari Público:
I aquest camí assenyala menys dèficit, menys despesa pública, més ajudes al sector financer privat, no pujades d’impostos, abaratiment dels acomiadaments i reducció significativa del volum del sector públic i del nombre dels seus empleats.
La política del tecnòcrates sembla que estigui en desacord, com a mínim, amb un sector també il·lustrat i saberut com poden ser els que escriuen i parlen a través de plataformes silenciades com ATTAC que acaba de treure un comunicat amb data sis de gener assenyalant clarament les alternatives viables al camí de pensament únic. 
També sembla que la "opinió pública" a través de les enquestes del CIS del mes de desembre tendeix mínimament a preferir les sortides més socials tal i com podeu veure al gràfic adjunt malgrat la desafortunada redacció de l'opció que acompanya la proposta de reduir el dèficit. Tot i això, està clar que la "saviesa popular" té clares les opcions quan se li pregunta tot i que ja veurem el ressò que té aquesta enquesta en el mitjans seguidistes. El Sr Warren Buffet ho va dir clarament en el The New York Times (14.08.2011), “hi ha hagut una guerra de classes -class war- en els darrers vint anys  i els de la meva classe -la financera- l'ha guanyada”.
Les dades sobre desigualtat referent a Catalunya i Espanya fins l'any 2010 també ens apunten cap aquesta direcció tal i com podem comprovar al gràfic de barres adjunt provinent de dades del IDESCAT. En aquest sentit cal mencionar, també,  l'estudi aportat per la mateixa OCDE en dates recents en el qual es diu literalment:
La fracción cada vez mayor del ingreso que perciben los grupos de rentas más altas indica que estas personas tienen ahora una mayor capacidad tributaria. En este contexto, los gobiernos podrían reexaminar la función redistributiva de los impuestos a fin de velar por que los individuos más acaudalados satisfagan su parte correspondiente de la carga fiscal.
Són evidències i recomanacions que no s'acompanyen en cap moment de polítiques actives i contundents que vaguin en aquest direcció. I per a mostra un botonet que fa referència al discurs de fi d'any del president Mas. En el núvol de paraules del seu discurs hi ha les evidents, dues curioses (boira i error) i moltes oblidades (equitat, oportunitats, sanitat, educació,..). Un poti-poti per començar un any que es presenta costa amunt.




divendres, 16 de desembre del 2011

La "fregona" també va arreglar una mica el món

S'ha mort Manuel Jalon, inventor de la fregona i de la xeringuilla d'un sòl ús. Una notícia dolorosa, que segurament passarà desapercebuda,  d'una persona que que literalment va "fer alçar a les dones de genollons pel terra", evitant així, patiment i algunes malalties allà pels anys cinquanta. Per si algú te curiositat podem veure com es fregava el terra fa uns anys dins el mateix web dedicat a reivindicar la invenció de la fregona on podem comprovar com es feia amb una postura clarament dolosa i amb una dedicació gairebé exclusiva per les dones. El Sr. Jalón va crear la marca Rodex que va  originar un mot propi que ara ja està en desús. Efectivament, per la meva mare i tota la seva generació un ródex equival a dir baieta de la mateixa manera que la primera marca de iogurt va donar nom a la la llet fermentada.
Sempre he admirat aquests invents senzills i enginyosos que no suposen un "pas endavant per la humanitat" però que ens fan la vida una mica menys pesadeta i suportable en les activitats més quotidianes. Fent un petit repàs al segle XX podríem mencionar la bombeta elèctrica, l'aigua corrent, la penicil·lina, la cuina econòmica, les fibres sintètiques, la nevera, la rentadora, ... Segurament me'n deixo moltes altres que han tingut una influència cabdal en la millora de la qualitat de vida de la població en general i entre les quals destacaré la sanitat i l'educació pública i universal pel mal tràngols que estan passant.
El  Sr Manuel també va inventar la xeringa d'un sòl ús i va inaugurar la  fàbrica Fabersanitas a la ciutat de Fraga l'any 1979 dedicada a la seva fabricació i per acabar absorbida per la multinacional Becton, Dickinson and Company l'any 1986.








dissabte, 3 de desembre del 2011

La igualtat: la gran oblidada

He de començar citant un article que m'agradaria haver-lo escrit jo mateix: es tracta del que porta per títol  "Més desigualtat equival a menys creixement" que signa Carles Carrasco des del seu bloc "open data" que ha estat premiat merescudament en la darrera edició dels Premis Bloc Catalunya. Explica acuradament com "una major desigualtat està associada amb un menor creixement sostingut" i, tal i com podem veure al gràfic, com "els factors més importants per garantir un creixement sostingut són una distribució relativament equitativa dels ingressos i una obertura comercial". Aprofundeix en aquesta línia i constata la davallada  sostinguda des dels anys 80 de les rendes del treball a favor de les rentes del capital amb un increment de la desigualtat. Acaba amb una frase en la que afirma que "si vols que el teu país creixi de forma constant i continuada presta atenció a l’estabilitat macroeconòmica, al disseny del mercat laboral o a l’obertura del teu mercat, però no deixis a cap dels teus ciutadans enrere". En la recent entrevista a Artur Mas ni una paraula.
I és que la igualtat és un factor essencial per la felicitat de tota la població, incloent el sector que acumula més renda. És la conclusió a la qual arriben l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett en “Desigualtat. Una anàlisi de la (in)felicitat col·lectiva”, llibre on demostren, carregats de dades, que les societats que redistribueixen rendes i limiten les desigualtats econòmiques tenen una ciutadania molt més sana i equilibrada i estalvien enormes recursos a vigilar, jutjar i castigar el crim, entre altres avantatges. Ara, sembla ser que el govern dels millors està més per vigilar i castigar, amb el bat de beisbol si fa falta,  que per impulsar polítiques d'igualtat i de redistribució. Estaria bé que les llums de Nadal il·luminèssin en aquest sentit als nostres polítics.

dijous, 10 de novembre del 2011

Els silencis de la campanya electoral

Les campanyes electorals són patètiques i endogàmiques. S'acaben acusant sempre els uns als altres en referència a un vídeo inoportú, a les retallades que han fet els altres o al repetit "i tu més". El debats són reiteratius i ple de consignes "estudiades" acuradament amb les direccions de campanya.
Els silencis i les omissions volgudes resulten molt més aclaridors de quin peu calça cadascú i quins són els seus punts dèbils. Així doncs, i sense ànim de personalitzar, inicio un llistat obert de temes tapats i minimitzats.
  1. EDUCACIÓ: no se'n parla profundament, el tema estrella és el de l'autoritat pública pels docents de la xarxa "ídem" que no costa un euro i que cala molt bé en el substrat més demagògic del col·lectiu. Davant això us proposo la paraula "confiança"  i donar un cop d'ull a un reportatge molt interessant  sobre l'èxit del sistema educatiu a Finlàndia.
  2. FRAU FISCAL, EVASIÓ DE CAPITALS I REFORMA FISCAL: és parla molt d'economia, de retallades, de pensament únic neoliberal, del "no hi ha cap més remei" i el "tu has retallat més". S'ha silenciat de forma obscena la possibilitat de recaptar més per tal de situar-nos a nivell de l'eurozona on els ingresos a l'estat suposen el 44 % del PIB mentre a l'estat espanyol estem en el 32 % (més informació). Les formes passen per evitar el frau fiscal de les gran fortunes i les gran empreses i taxar les transaccions especulatives. Tal i com afirmen els tècnics  de la Agencia Tributaria de l'estat espanyol, el 71% del frau fiscal el produeixen les grans fortunes, les grans empreses i la banca, fins arribar a la xifra de 44.000 milions d'euros l'any. (més informació). Cal insistir en el fet que són xifres oficials que ningú comenta, que molts pocs programes recullen com a element prioritari i que, per fer-nos una idea, suposa un terç de la despesa social en un any a tot l'estat. 
  3. Els INNOMBRABLES: els silencis de noms i cognoms que surten al mitjans de comunicació són escandalosos si no fos per la pressió que mitjans minoritaris i independents alotjats normalment a la xarxa que s'encarreguen de provocar un efecte dominó a posteriori. Els casos més evidents són per una banda l'extens reportatge del New York Times sobre la família Botin i el seu poder que es va difondre únicament per Internet  i la sospitosa elusió inicial en les informacions sobre l'escàndol de corrupció d'Iñaki Urdangarin en el cas del Palma Arena (veieu Enfocant).
  4. "L'estat del benestar s'ha de retallar"... QUIN ESTAT DEL BENESTAR??. Segon com sigui el color polític uns afirmem que les autonomies són un luxe i un malbaratament, altres parlen de subsidis "per anar al bar", d'altres d'alguna forma de "copagament" amb la traca final que "la festa s'ha acabat". S'ha de deixar molt clar que la despesa social a l'estat espanyol és de les més baixes de la zona euro (Catalunya el 17,8% del PIB, Espanya el 21 %, la mitjana de la UE-15, 27%). Cal afegir, també, que nivell de riquesa d'Espanya, mesurat pel PIB per càpita, és ja el 94% de la mitjana de la UE-15. En canvi, la despesa pública social és només un 74% de la mitjana de la UE-15 Veieu Vicenç Navarro.
  5.  Silenci monacal per l'ESGLÈSIA: una institució amb uns privilegis preconstitucionals a partir dels acords amb l'estat del Vaticà de 1978 i amb una tendència política més que declarada no és motiu de campanya ni que sigui per proposar una igualtat davant la llei i la constitució superant els esmentats acords.
  6. Als LOBBYS OCULTS deixem-los tranquils. Està clar, tal i com afirma Enric Company al seu article de El Pais del dia 12 de novembre, que la política ha estat "dictada" en els darrers 15 anys per la confluència dels lobbys dels sector financer, constructor-immobiliari, l'energètic i el dels mitjans de comunicació. Alguns s'han atrevit a reconèixer que la bombolla immobiliària s'havia d'haver "petat" abans. Altres, com en Joan Coscubiella, ho van dir clarament a l'inici de campanya. La dreta no diu res al respecte, el silenci els delata. El que sembla evident és que els remeis a la situació actual passen per superar aquest estatus quo i recuperar més poder públic i democràtic (recordem-ho!!).
  7. S'accepten propostes....

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Sobre la banca i els banquers

És moment de parlar-ne, del seu nepotisme, del seu poder no-democràtic i de la seva perversa influència en els mitjans de comunicació.
En primer lloc cal destacar un interessant article que publica Enfocant  i que porta per títol "la banca pública és millor que la banca privada: el cas d'EEUU" on posa en evidència la millor eficàcia de la banca pública davant la privada a l'hora d'afrontar la crisi actual. Un exemple paradigmàtic es dona dins els mateixos EEUU a l'estat de North Dakota on la seva excel·lent gestió pública de la banca el deixa fóra de qualsevol indicador de crisi (i sense petroli!!). Els casos de Noruega o el mateix Brasil també entraríen al club de les banques públiques de les quals no se'n parla gens com alternativa. Per cert, la minúscula banca pública de l'estat, l'ICO, en aquest moments és una banca en beneficis. L'estrany és que no s'hagi demanat la seva privatització tal i com ho han fet amb la Loteria de l'estat.
En segon lloc, i sobre els banquers, hem de destacar l'article de Vicenç Navarro: "la banca, el fraude fiscal i el New York Times", en el qual es deixa en evidència els mitjans de comunicació de l'estat al no fer referència a tota una sèrie d'articles del prestigiós diari novaiorquès en els quals es destaca el poder omnipresent de la família Botin i la seva relació amb la llista negra de comptes a Suissa filtrada ja fa uns anys per un treballador en la qual hi havia 559 espanyol (a destacar la família Botín i el pare de l'Artur Mas). En aquest sentit es va publicar recentment a el País de 17/06/2011 que la família del president del Santander havia pagat ja 200 milions d'euros per regularitzar els seus comptes foscos a Suïssa tot i que el jutge estava investigant si "n'hi havia prou".
El professor Navarro destaca que el frau fiscal d'aquest tipus, corporacions, gran banca i gran famílies, podria arribar als 44.000 milions d'euros a l'estat espanyol.
Per acabar, el reportatge del rotatiu evidencia la poca difusió que tenen aquest fets i busca la causa en el poder que tenen com anunciants i prestataris dins dels diferents mitjans de comunicació. Un reportatge que no ha tingut cap transcendència a nivell nacional. Ens amaguen alguna cosa, potser?.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La foguera asfixiada



Fa dies que ja vaig escoltar la comparació de l'economia amb un foguera que se l'ha d'atiar fent una mica vent i que en l'actualitat el que estàvem fent és just el contrari: tapant-la amb un sac impedint l'entrada d'aire i asfixian-la. Em va agradar però no tenia dades on poder argumentar la deducció feta a partir d'arguments i prou. Doncs ja les tenim!...  i he de dir que les he trobades per pura casualitat: a partir del programa Espai Internet de TV3 al fer un repas dels guanyadors dels premis Blocs Catalunya. El bloc en qüestió es diu Open Data, està publicat per Carlos Carrasco i s'allotja al web del diari Ara.
A l'article Estímul VS Austeritat s'aporten dades de l'índex Fedea: un indicador format per diverses variables econòmiques: el PIB, l’índex de sentiment econòmic, les vendes al detall, l’IPI, la matriculació de turismes, el consum d’electricitat i els treballadors afiliats a la Seguretat Social.
És molt interessant consultar també l'entrada que Carlos Carrasco titula: "Què i qui són els Hedge Funds? on constata la temença que molts estem ja compartint: la majoria de governs mundials i nosaltres en particular estem assistint a una lluita de titans (divises i fons d'inversió) com a convidats de pedra. I si no ho creieu pareu atenció a la dada: només JP Morgan te 78 bilions (si, si, amb be de banc) de dòlars en derivats de risc i això supera al PIB de tot el planeta junt.
Com diria un savi: estem ben arreglats!!