La "fregona" també va arreglar una mica el món

S'ha mort Manuel Jalon, inventor de la fregona i de la xeringuilla d'un sòl ús. Una notícia dolorosa, que segurament passarà desapercebuda,  d'una persona que que literalment va "fer alçar a les dones de genollons pel terra", evitant així, patiment i algunes malalties allà pels anys cinquanta. Per si algú te curiositat podem veure com es fregava el terra fa uns anys dins el mateix web dedicat a reivindicar la invenció de la fregona on podem comprovar com es feia amb una postura clarament dolosa i amb una dedicació gairebé exclusiva per les dones. El Sr. Jalón va crear la marca Rodex que va  originar un mot propi que ara ja està en desús. Efectivament, per la meva mare i tota la seva generació un ródex equival a dir baieta de la mateixa manera que la primera marca de iogurt va donar nom a la la llet fermentada.
Sempre he admirat aquests invents senzills i enginyosos que no suposen un "pas endavant per la humanitat" però que ens fan la vida una mica menys pesadeta i suportable en les activitats més quotidianes. Fent un petit repàs al segle XX podríem mencionar la bombeta elèctrica, l'aigua corrent, la penicil·lina, la cuina econòmica, les fibres sintètiques, la nevera, la rentadora, ... Segurament me'n deixo moltes altres que han tingut una influència cabdal en la millora de la qualitat de vida de la població en general i entre les quals destacaré la sanitat i l'educació pública i universal pel mal tràngols que estan passant.
El  Sr Manuel també va inventar la xeringa d'un sòl ús i va inaugurar la  fàbrica Fabersanitas a la ciutat de Fraga l'any 1979 dedicada a la seva fabricació i per acabar absorbida per la multinacional Becton, Dickinson and Company l'any 1986.

La igualtat: la gran oblidada

He de començar citant un article que m'agradaria haver-lo escrit jo mateix: es tracta del que porta per títol  "Més desigualtat equival a menys creixement" que signa Carles Carrasco des del seu bloc "open data" que ha estat premiat merescudament en la darrera edició dels Premis Bloc Catalunya. Explica acuradament com "una major desigualtat està associada amb un menor creixement sostingut" i, tal i com podem veure al gràfic, com "els factors més importants per garantir un creixement sostingut són una distribució relativament equitativa dels ingressos i una obertura comercial". Aprofundeix en aquesta línia i constata la davallada  sostinguda des dels anys 80 de les rendes del treball a favor de les rentes del capital amb un increment de la desigualtat. Acaba amb una frase en la que afirma que "si vols que el teu país creixi de forma constant i continuada presta atenció a l’estabilitat macroeconòmica, al disseny del mercat laboral o a l’obertura del teu mercat, però no deixis a cap dels teus ciutadans enrere". En la recent entrevista a Artur Mas ni una paraula.
I és que la igualtat és un factor essencial per la felicitat de tota la població, incloent el sector que acumula més renda. És la conclusió a la qual arriben l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett en “Desigualtat. Una anàlisi de la (in)felicitat col·lectiva”, llibre on demostren, carregats de dades, que les societats que redistribueixen rendes i limiten les desigualtats econòmiques tenen una ciutadania molt més sana i equilibrada i estalvien enormes recursos a vigilar, jutjar i castigar el crim, entre altres avantatges. Ara, sembla ser que el govern dels millors està més per vigilar i castigar, amb el bat de beisbol si fa falta,  que per impulsar polítiques d'igualtat i de redistribució. Estaria bé que les llums de Nadal il·luminèssin en aquest sentit als nostres polítics.

Els silencis de la campanya electoral

Les campanyes electorals són patètiques i endogàmiques. S'acaben acusant sempre els uns als altres en referència a un vídeo inoportú, a les retallades que han fet els altres o al repetit "i tu més". El debats són reiteratius i ple de consignes "estudiades" acuradament amb les direccions de campanya.
Els silencis i les omissions volgudes resulten molt més aclaridors de quin peu calça cadascú i quins són els seus punts dèbils. Així doncs, i sense ànim de personalitzar, inicio un llistat obert de temes tapats i minimitzats.

1. EDUCACIÓ: no se'n parla profundament, el tema estrella és el de l'autoritat pública pels docents de la xarxa "ídem" que no costa un euro i que cala molt bé en el substrat més demagògic del col·lectiu. Davant això us proposo la paraula "confiança"  i donar un cop d'ull a un reportatge molt interessant  sobre l'èxit del sistema educatiu a Finlàndia.
2. FRAU FISCAL, EVASIÓ DE CAPITALS I REFORMA FISCAL: és parla molt d'economia, de retallades, de pensament únic neoliberal, del "no hi ha cap més remei" i el "tu has retallat més". S'ha silenciat de forma obscena la possibilitat de recaptar més per tal de situar-nos a nivell de l'eurozona on els ingresos a l'estat suposen el 44 % del PIB mentre a l'estat espanyol estem en el 32 % (més informació). Les formes passen per evitar el frau fiscal de les gran fortunes i les gran empreses i taxar les transaccions especulatives. Tal i com afirmen els tècnics  de la Agencia Tributaria de l'estat espanyol, el 71% del frau fiscal el produeixen les grans fortunes, les grans empreses i la banca, fins arribar a la xifra de 44.000 milions d'euros l'any. (més informació). Cal insistir en el fet que són xifres oficials que ningú comenta, que molts pocs programes recullen com a element prioritari i que, per fer-nos una idea, suposa un terç de la despesa social en un any a tot l'estat. 
3. Els INNOMBRABLES: els silencis de noms i cognoms que surten al mitjans de comunicació són escandalosos si no fos per la pressió que mitjans minoritaris i independents alotjats normalment a la xarxa que s'encarreguen de provocar un efecte dominó a posteriori. Els casos més evidents són per una banda l'extens reportatge del New York Times sobre la família Botin i el seu poder que es va difondre únicament per Internet  i la sospitosa elusió inicial en les informacions sobre l'escàndol de corrupció d'Iñaki Urdangarin en el cas del Palma Arena (veieu Enfocant).
4. "L'estat del benestar s'ha de retallar"... QUIN ESTAT DEL BENESTAR??. Segon com sigui el color polític uns afirmem que les autonomies són un luxe i un malbaratament, altres parlen de subsidis "per anar al bar", d'altres d'alguna forma de "copagament" amb la traca final que "la festa s'ha acabat". S'ha de deixar molt clar que la despesa social a l'estat espanyol és de les més baixes de la zona euro (Catalunya el 17,8% del PIB, Espanya el 21 %, la mitjana de la UE-15, 27%). Cal afegir, també, que nivell de riquesa d'Espanya, mesurat pel PIB per càpita, és ja el 94% de la mitjana de la UE-15. En canvi, la despesa pública social és només un 74% de la mitjana de la UE-15 Veieu Vicenç Navarro.
5.  Silenci monacal per l'ESGLÈSIA: una institució amb uns privilegis preconstitucionals a partir dels acords amb l'estat del Vaticà de 1978 i amb una tendència política més que declarada no és motiu de campanya ni que sigui per proposar una igualtat davant la llei i la constitució superant els esmentats acords.
6. Als LOBBYS OCULTS deixem-los tranquils. Està clar, tal i com afirma Enric Company al seu article de El Pais del dia 12 de novembre, que la política ha estat "dictada" en els darrers 15 anys per la confluència dels lobbys dels sector financer, constructor-immobiliari, l'energètic i el dels mitjans de comunicació. Alguns s'han atrevit a reconèixer que la bombolla immobiliària s'havia d'haver "petat" abans. Altres, com en Joan Coscubiella, ho van dir clarament a l'inici de campanya. La dreta no diu res al respecte, el silenci els delata. El que sembla evident és que els remeis a la situació actual passen per superar aquest estatus quo i recuperar més poder públic i democràtic (recordem-ho!!).
7. S'accepten propostes....

Sobre la banca i els banquers

És moment de parlar-ne, del seu nepotisme, del seu poder no-democràtic i de la seva perversa influència en els mitjans de comunicació.

En primer lloc cal destacar un interessant article que publica Enfocant  i que porta per títol "la banca pública és millor que la banca privada: el cas d'EEUU" on posa en evidència la millor eficàcia de la banca pública davant la privada a l'hora d'afrontar la crisi actual. Un exemple paradigmàtic es dona dins els mateixos EEUU a l'estat de North Dakota on la seva excel·lent gestió pública de la banca el deixa fóra de qualsevol indicador de crisi (i sense petroli!!). Els casos de Noruega o el mateix Brasil també entraríen al club de les banques públiques de les quals no se'n parla gens com alternativa. Per cert, la minúscula banca pública de l'estat, l'ICO, en aquest moments és una banca en beneficis. L'estrany és que no s'hagi demanat la seva privatització tal i com ho han fet amb la Loteria de l'estat.

En segon lloc, i sobre els banquers, hem de destacar l'article de Vicenç Navarro: "la banca, el fraude fiscal i el New York Times", en el qual es deixa en evidència els mitjans de comunicació de l'estat al no fer referència a tota una sèrie d'articles del prestigiós diari novaiorquès en els quals es destaca el poder omnipresent de la família Botin i la seva relació amb la llista negra de comptes a Suissa filtrada ja fa uns anys per un treballador en la qual hi havia 559 espanyol (a destacar la família Botín i el pare de l'Artur Mas). En aquest sentit es va publicar recentment a el País de 17/06/2011 que la família del president del Santander havia pagat ja 200 milions d'euros per regularitzar els seus comptes foscos a Suïssa tot i que el jutge estava investigant si "n'hi havia prou".

El professor Navarro destaca que el frau fiscal d'aquest tipus, corporacions, gran banca i gran famílies, podria arribar als 44.000 milions d'euros a l'estat espanyol.

Per acabar, el reportatge del rotatiu evidencia la poca difusió que tenen aquest fets i busca la causa en el poder que tenen com anunciants i prestataris dins dels diferents mitjans de comunicació. Un reportatge que no ha tingut cap transcendència a nivell nacional. Ens amaguen alguna cosa, potser?.

La foguera asfixiada

Fa dies que ja vaig escoltar la comparació de l'economia amb un foguera que se l'ha d'atiar fent una mica vent i que en l'actualitat el que estàvem fent és just el contrari: tapant-la amb un sac impedint l'entrada d'aire i asfixian-la. Em va agradar però no tenia dades on poder argumentar la deducció feta a partir d'arguments i prou. Doncs ja les tenim!...  i he de dir que les he trobades per pura casualitat: a partir del programa Espai Internet de TV3 al fer un repas dels guanyadors dels premis Blocs Catalunya. El bloc en qüestió es diu Open Data, està publicat per Carlos Carrasco i s'allotja al web del diari Ara.
A l'article Estímul VS Austeritat s'aporten dades de l'índex Fedea: un indicador format per diverses variables econòmiques: el PIB, l’índex de sentiment econòmic, les vendes al detall, l’IPI, la matriculació de turismes, el consum d’electricitat i els treballadors afiliats a la Seguretat Social.
És molt interessant consultar també l'entrada que Carlos Carrasco titula: "Què i qui són els Hedge Funds? on constata la temença que molts estem ja compartint: la majoria de governs mundials i nosaltres en particular estem assistint a una lluita de titans (divises i fons d'inversió) com a convidats de pedra. I si no ho creieu pareu atenció a la dada: només JP Morgan te 78 bilions (si, si, amb be de banc) de dòlars en derivats de risc i això supera al PIB de tot el planeta junt.
Com diria un savi: estem ben arreglats!!

Mitjants de comunicació i forces policials

Acabava l'article anterior demanant, molt ingènuament, la dimissió de'n Manel Fuentes per la seva "fantàstica" entrevista al professor Vicent Navarro. A partir d'aquell moment  es van succeir una sèrie de fets amb els qual tens la sensació d'estar dibuixant un cercle que s'acaba tancant en un moment concret. Els fets són diversos i encadenats. La lectura de l'article de l'article de Jose Mª Mena amb el títol "Indultados" va precedir a la lectura d'un altre article a la magnífica publicació Enfocant que amb el títol "Mustapha el Marrakchi: veí de Manresa en coma després de ser detingut" explica la situació d'aquesta persona i destaca el pobre ressò mediàtic del succés. Tot plegat amanit amb una interessant conversa durant un dinar de feina i rematat de forma magistral amb la visió de la pel·licula "Primera plana" de Billy Wilder. 

Tot plegat em va fer venir aquella sensació d'estar donant voltes a un tema central i volgudament amagat sota les catifes del poder. De seguida em va venir al cap la frase que de tant en tant escoltes en converses més o menys privades i que mai es cola en mitjans de comunicació. Si, si.. és aquella pregunta que davant la recurrent xerrameca sobre les retallades acaba sortint una mica d'amagatotis i amb respecte (per no dir por): "Com és que no retallen els mossos, o a TV3 o perquè continuem subvencionant al Barça (a través de TV3, és clar!)". Algú contesta, aleshores, que es tracta de símbols nacionals i, com a tals, són intocables. Malament rai si el nostre govern no té cap objecció en retallar sanitat i educació i no s'atreveix a tocar les forces de seguretat o la nostra mimada televisió "high quality".

La magnífica comèdia de Billy Wilder tracta en clau irònica les relacions dels mitjans de comunicació (en aquest cas exclusivament diaris impresos) amb el poder (en aquest cas un sheriff i un alcalde) i la força que pot arribar a tenir un periodisme independent i allunyat dels dictats dels diferents estaments de poder. Actualment aquesta independència es troba majoritàriament dins la xarxa en formats molt diversos i minoritaris. I he de dir que cada dia busco més dins la xarxa que als mitjans habituals encara que tinguin un format digital envejable per d'altres publicacions. Periodismo humano i Enfocant en són dos exemples. Les omissions de molts mitjans tradicionals són tan escandaloses que has d'acabar buscant en d'altres indrets les informacions que t'amaguen. I no esmento alguns bloc que podeu trobar aquí a la dreta. I és que, finalment, tindrà raó un bon amic quan ja fa molt de temps em va dir de forma contundent: "l'important dels mitjans de masses no és el que diuen sinó tot allò que callen". Oi tan com tenia raó!

Ideologia i compromís

Ha mort en Jordi Dauder actor i ciutadà compromès. Persona defensora de la pròpia ideologia en tots els àmbits vitals tal i com podem comprovar en la seva darrera entrevista al voltant del personatge d'Azaña que ell mateix va protagonitzar. Descansi en pau.

Avui, dissabte, també apareix un article a El País que porta per títol "No és economia, és ideologia" signat pels economistes J. Fabra i J.I. Bartolomé en el qual es s'afirmen coses tan eloqüents com:

¿queremos un Estado que sea un agente activo en la economía, tal y como establece el artículo 128 de la Constitución, o un Estado que se limite a la administración de sus gastos corrientes? Lo segundo sería la consecuencia ineludible de limitar, a través de la limitación del déficit estructural a valores cercanos a cero, la capacidad de endeudamiento del Estado. Su capacidad de inversión.

Ens trobem davant d'aquesta disjuntiva deliberadament  amagada precisament pels sectors ultraliberals que volen convertir els estats en simples gestors incapaços d'intervenir en l'economia -com ara està passant, a remolc d'inversionistes i especuladors- i sense capacitat de maniobra a nivell de justícia redistributiva o social. I totes aquestes decisions són ideològiques malgrat es vulguin mostrar com a tècnicament ineludibles.

I a Catalunya ens avancem en l'escapçament de les capacitats de l'estat amb la juguesca habitual de dir unes coses a Madrid i fer tot el contrari a casa nostra. Veieu l'article de El País en el que es parla de l'avantprojecte de llei d'estabilitat pressupostària en el qual es fitxa el límit de dèficit estructural en un 0,14 % del PIB català. Decisions tècniques o ideològiques?. Està claríssim que ideològiques tot i que el debat públic i social no existeixi i únicament en omplim la boca criticant el mateix a Madrid.

I de Catalunya a Europa per lamentar la poca disponibilitat de col·laboració amb un govern d'EEUU que sembla, finalment, convençut que l'estimulació intervencionista de l'economia és un dels pocs, per no dir l'únic, camí que queden per sortir del pou. La instauració a Europa de governs porucs i dedicats més a vetllar pels seus propis interessos que pels de tota la UE i la poca voluntad intervencionista està provocant una incertesa i un malestar que fiquen dels nervis fins i tot als EEUU. Veieu l'article en aquest sentit.

Estem davant una magnífica i monumental enganyifa a tots els nivells i ens creiem que les decisions són estrictament tècniques mentre se silencien estrepitosament les veus dissidents com l'entrevista a Vicenç Navarro a Catalunya Radio. Manuel Fuentes dimissió!!! (Adhesions al Facebook)

De la indignació global a les propostes d'Obama

Manifestació a Tel-Aviv

A Xile fa dies que demanen una educació no segregadora pel preu a pagar, a l'educada Gran Bretanya se li revolten els holiggans sense motiu aparent, la cadena de revoltes al món àrab encara no s'ha aturat, Colòmbia es mobilitza per protegir l'educació pública, a Israel demanen més justícia social en la manifestació més multitudinària de la seva història, el moviment indignat espanyol ha estat seguit per tot el globus i continua amb les mobilitzacions contra les retallades.... què està passant? es pregunten els incrèduls neoliberals si en molts d'aquests països estan en xifres de creixement envejables mentre en d'altres disposen d'un confortable coixí de benestar. La resposta la podem trobar en l'article de Josep Mª Montaner on alerta dels excessos neoliberals davant uns moviments de masses d'indignats de caire transversal, que ja han provocat alguns canvis i que poden posar fre a la inacabable i excessiva capacitat d'acumulació  dels mercats. De model alternatiu global encara no se n'ha plantejat cap però sembla que el camí està encetat i en marxa. 

Per una altra banda, quan he escoltat el pla d'Obama presentat aquesta matinada per la reactivació de l'economia a partir de la creació de llocs de treball he cregut que ja era hora que s'assenyali la veritable forma de sortir de la crisi actual arraconant l'obsessiva repetició dels sectors conservadors al voltant de la reducció del dèficit de les administracions públiques. El problema de l'estancament actual està molt més en l'atur que en el dèficit públic i un país amb aspiracions de servir a tots els seus ciutadans ha d'estar mes proper a polítiques d'ocupació que a polítiques d'austeritat de la despesa i retallada de serveis.

La contenció en la despesa i de l'endeutament està molt bé però no es pot oblidar la funció redistributiva i de justícia social que té un estat sobirà per molt que les veus amplificades pels mitjans de comunicació de masses en mans dels mateixos interessos neoliberals repeteixin sense aturador les consignes pròpies de economies rendistes, excloents i acumulatives.

Obama ho té molt difícil portar tot el seu pla a la pràctica d'una forma immediata perquè els ultres del Tee Party ja s'encarregaran de arraconar el seu raciocini i fer seguidisme de consignes divines. Com a mínim ha estirat el dit i ha assenyalat el camí sense ficar-lo a l'ull de ningú.

No volien propostes concretes?

Una de les crítiques més primerenques i persistents que s'han anat abocant damunt el moviment 15M ha estat la de la poca concreció i les propostes poc realistes per il·luses. Tenim un document interessantíssim d'unes 30 pàgines, elaborat pel grup d'acampada Sol i que tracta amb lògica i rigor propostes al voltant de temes tan importants com la vivenda, el treball, les empreses, els sistemes financers o les relacions globals. D'aquest document se'n fa ressò PeriodismoHumano en un article que titula "el debate paralelo al estada de la nación: una clase de economia social".

Per un altra banda, el diari El Pais acaba tota una seria de reportatges sobre el 15M amb concreció i fites aconseguides dins l'article: "el triunfo de los perdedores" en el qual es destaquen les aportacions al debat polítics del moviment i l'acceleració que ha imposat en el tractament d'algunes lleis oblidades. També en el mateix diari podem destacar una selecció de les vinyetes de El Roto sobre el moviment.
Acordem te un recull magnífic de diferents escrits, blogs i les quatre connexions en directe amb el twiter de "democracia real", "spanish revolution" i les dues acampades de Sol i BCN.
També cal destacar el blog de Vicenç Navarro a Público on titula "la necesària segunda transicion".
Ens queda pendent continuar parlant de polítiques socials i igualitàries.
Des d'aquí la condemna al joc de paraules fàcil que s'està fent amb la paraula "indignat" en qualsevol notícia que hi convidi.

El segrest de la democràcia

Avui volia parlar d'igualtat un altra vegada però ho faré d'una carta d'en Xavier Montanyà a Vilaweb i d'un manifest que ha passat desapercebut.
Mentre TV3, la que cada vegada és menys nostra, obria l'informatiu migdia amb la creació d'un nou departament a interior que es dedicarà a la "violència urbana" i ometia qualsevol informació del moviment 15M, en Xavier Montanyà ens regala a Vilaweb un escrit que porta per títol "el segrest de la democràcia" i que convido a llegir-lo detingudament.
Per un altra banda està clar que continua la criminalització d'un moviment pacífic i pacifista (ni un incident en totes les manifestacions del cap de setmana!) que està deixant fora de joc a polítics i a "grans mitjans subvencionats i autistes" . Contra aquesta criminalització podeu signar el manifest de Polieticonomia.