És moment de les grans preguntes i els canvis de paradigma

Mentre frau Merkel i el sector financer més especulador imposa als seus escolanets espanyols i catalans els deures d'una economia d'asfíxia i d'inòpia la societat civil catalana clama contra les retallades en sectors socials i estratègics al mateix temps que  els mitjans de comunicació seguidistes miren cap un altre costat. Mentre es repeteix repetidament la via única de retallada asfixiant s'amaguen altres veus i organismes que parlen d'un altra forma de fer les coses que permeti plantejar-se les grans preguntes que tenim davant nostre. Està clar que entrem en una nova recessió que únicament poden aturar les exportacions (sectors estratègics d'I+D) i la inversió pública (asfixiada per l'austeritat compulsiva). És hora de pensar en noves formes de desenvolupament i no confiar eternament en el creixement il·limitat en termes de PIB. El planeta no pot suportar el seu expol·li sense fre i la humanitat no podrà tolerar la desigualtat indigna i desbocada.
La mateixa ONU en el seu silenciat informe 2011 sobre sostenibilitat i equitat estudia i compara des de fa uns anys als països a partir de l'índex de desenvolupament humà (IDH) el qual

mesura el progrés mitjà aconseguit per un país en tres dimensions bàsiques del desenvolupament humà: gaudir d'una vida llarga i saludable, accés a educació i nivell de vida digne.

Com a novetat d'aquest any es relaciona aquest índex amb la sostenibilitat i la equitat com a elements clau per mesurar el desenvolupament. L'informe afegeix un índexs compostos sobre desigualtat, sobre desigualtat de gènere i de pobresa multidimensional que resulten molt aclaridors i interessants. Al mateix temps es poden consultar nombrosos tipus de gràfics i dades relacionals així com l'evolució al llarg dels anys. De totes les dades destaca la bona evolució de l'estat Espanyol en índexs de desenvolupament humà (amb molt bona puntuació en la sanitat) des de l'any 1980 fins al 2011 per situar-nos una mica per sobre de la mitjana de l'OCDE amb un índex de 0,87. Hi ha, però, una dada clarament millorable  que és la que relaciona l'IDH amb la desigualtat la qual baixa fins un 0,66 quan l'ideal seria que es mantingués en les mateixes xifres. L'informe de l'OCDE que mencionàvem a l'entrada anterior també va en la mateixa direcció.

Si de veritat les crisis són moments d'oportunitat tal i com afirmen els optimistes convulsius, com a societat hauríem de fer un gran esforç per superar aquesta dictadura financera de progrés il·limitat i creixement tumoral per centrar-nos en models de desenvolupament humà al voltant de la equitat i la sostenibilitat. Es tracta d'un canvi de paradigma imprescindible per tal de no aniquilar el planeta en no més de 100 anys. Es tracta d'un problema global en una economia global que s'han de començar a plantejar políticament a nivell planetari en organismes com l'ONU amb representació de d'immensa majoria de països democràtics. No és senzill ni ràpid, tot i que és un bon moment per posar fil a l'agulla i deixar de banda a organismes excessivament valorats com l'FMI, el G20 o la mateixa OCDE.
Mentre això succeeix, a nivell personal, podem frenar la hiperactivitat i valorar d'altres activitats tal i com proposa Jordi Soler al seu article "el canon económico de la vida" o  el breu escrit  de Miriam Subirana amb el títol prou explícit "menos acción, más meditación". 
El proper article el prometo més meditat... si puc.