Dibuix d'Enrique Flores |
L’arribada
d’aires nous, malaguanyadament, no ha portat canvis en les actituds ni en les
formes. En Mariano Rajoy en només set mesos s’ha superat amb escreix, tot i
que procura no cremar-se posant sota els cavalls als seus ministres, ja ha
protagonitzat alguna perla. La que m’ha impressionat més ha estat unes recents
declaracions just després d’aprovar el darrer paquet de mesures en les quals contínuament parla
d’Europa com “ellos” en el sentit que “ara
els hi toca córrer a ells”. Per altra banda, les darreres declaracions de González Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, on diu que “si el BC europeu vol, això s’arregla el dilluns”, alimentant aquesta vanitat victimista i de nacionalisme ranci que tantes vegades també trobem ven
a prop. Està clar que l’obligació de la política en majúscules és buscar punts
d’acord tant pel costat europeu com pel costat nacional. En aquest darrer
estaríem parlant d’un gran pacte d’estat
davant la situació a la qual estem arribant i que moltes veus ja estan demanant
amb insistència. Per fer això és imprescindible deixar de banda les actituds
xulesques i caciquistes que, molt em temo, estan profundament instal·lades en
alguns dels màxims dirigents actuals. S’obliden que la política és pacte i no “faig el que em dóna la gana perquè tinc
majoria absoluta”.
COMENÇAR LA CASA
PER LA TEULADA
Algunes veus, com
la d’en Paul Krugman, ja fa
anys que insistixen en la inviabilitat del projecte Euro sense una unió fiscal
i financera real a partir d’un BCE amb les competències essencials de qualsevol
banc. El que ara reclama el senyor González Pons amb insistència fa molt poc
ningú ho volia, amb la Brunete mediàtica al capdavant, perquè suposava una “pèrdua de sobirania” tan a nivell
autonòmic (amb les Caixes/bomba controlades políticament pels cacics locals)
com a nivell estatal (amb projectes impossibles com el de Bankia). Ara ja estem
en la situació real de pèrdua de sobirania tan a nivell autonòmic com estatal
via “rescat” o tots els eufemismes que es vulguin.
Els polítics i
financers que van impulsar l’Euro van pensar molt ingènuament que la unió
monetària ocasionaria ràpidament
una unió fiscal i bancària, que haurien de ser els fonaments, juntament amb el
que algunes poquíssimes veus anomenaven “una Europa social”, d’una Europa
federal amb capacitat per competir globalment i presumir del seu model de
prestacions i protecció social. Tot plegat s’ha quedat en un bon “no res”, un
model que fa aigües per tot arreu, on, al meu entendre el pitjor de tot, s’ha
alimentat la impressió perillosament egoista que hi ha un sector (ubicat al nord) que està “pagant” les
malifetes dels veïns perifèrics.
La idea d’Europa s’està allunyant perillosament i insolidària del subconscient
col·lectiu per abocar-nos al “campi qui pugui” sense control del que vindrà a
continuació.
Aquesta obsessió pel dèficit i la baixa inflació
és el camí unívoc o hi ha d’altres vies “alternatives”?. Doncs sembla ser que si i en Carlos Carrasco les resumia
perfectament en la seva entrada “com
sortir de la crisi (III)” en la qual es comenten les diferents opcions.
L’obsessió actual que ens aboca a la dictadura financera del BCE_Merkel passa
per una acció política decidida i de consens que pugui obrir els camins de les
alternatives esmentades. El bloc Hollande/Monti/Rajoy que podria fer de
contrapés ha esdevingut un fantasma per excés de “supèrbia” i manca de perspectiva a llarg termini.
Perquè han de continuar existint “transferències
fiscals” entre estats o regions europees?. Si volem una Europa federal de veritat està clar
que s’han de produir traspassos entre zones deficitàries i zones amb superàvit.
L’exemple més proper el tenim en els EEUU que en els seus 240 anys d’unió manté
unes diferències substancials entre estats a nivell de recaptació d’impostos
federals i despesa provinent d’aquests impostos tal i com podem comprovar en
aquest mapa del bloc esmentat. Tot això suposa avançar en la unió fiscal i financera (sense oblidar la “unió social”) perdent una mica de “sobirania” i
deixant la xuleria de banda a tots els nivells.