Algú els hi hauria d'explicar, o s'hauria d'explicar a tothom?. La desigualtat creixent és una fatalitat per a tota la població, incloent l'u per cent que acumula avui ja el 20 % de la riquesa tal i com explica molt encertadament Gabriela Cañas en el seu article "Los ricos aun más ricos". Emulant aquella frase de la campanya de Bill Clinton l'any 1992 (és l'economia, estúpid!) per tal de fer front al popularíssim George Bush (pare) i al qual va acabar derrotant, algú hauria de cridar ben alt i ben fort "és la felicitat, estúpids" perquè per molts zeros a la dreta que acumuli una persona en el seu compte corrent d'un paradís fiscal qualsevol la felicitat és un valor que no és directament proporcional a partir d'una certa riquesa mínima sinó que depèn d'altres factors entre els qual té una importància destacable la igualtat dins la societat que visc. Aquest argument està perfectament desenvolupat al llibre Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, escrit per l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett, que ja hem comentat en aquesta entrada i que he trobat perfectament explicat en el bloc Donant dades en aquesta entrada. Resumint molt:
als països amb més desigualtat fins i tot els rics tenen una esperança de vida més curta, pitjor salut, més violència, més addiccions i, en definitiva, una qualitat de vida i un benestar menor. El país que té més problemes socials i de salut de tots els estudiats també és el que, tot i ser un dels països més rics del món, té les rendes més mal repartides: els EUA. A l'altre extrem, amb menys problemes i menys desigualtat, hi ha el Japó i els països nòrdics. Si reduïm les desigualtats, reduirem els problemes socials.
La Gabriela comença l'article apuntant la desigualtat com un risc evident que ens podria conduir a una tercera guerra mundial. També anomena els avisos de l'OCDE en un informe publicat recentment i el mateix FMI en aquest sentit. No cridem el mal-averany però la temença s'agreuja amb dades que van aflorant quant estem dins l'ull d'huracà d'una crisi social sense precedents. Mentre els serveis socials han d'atendre a més de vuit milions de persones dins l'estat espanyol o el 15 % de la població dels EUA necessita cupons de menjar, hi ha grans fortunes i grans empreses que incrementen els seus beneficis sense plantejar-se repartir alguna cosa i la fugida de capitals només fa que incrementar-se la nostra classe política, afermada com elit extractiva, únicament proposa retallades i més retallades al gruix de la població, que ja fa dies que li està caient un bon xàfec, acceptant rescatar un deute financer de bancs i grans capitals que amenacen amb la fallida total.
Ara la gran pregunta seria: la fallida total del sistema bancari i del euro seria pitjor que el que estem aguantant afegint el que ens espera un cop constatat que hi ha un poderós però petit sector que no te cap intenció d'ajudar en el camí que apuntem a l'inici de l'escrit?. La resposta és urgent perquè la paciència s'està acabant.
Temes relacionats:
- Entrevista a Joseph Stiglitz al voltant del seu recent llibre "el precio de la desigualdad"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada