dissabte, 24 de setembre del 2011

Mitjants de comunicació i forces policials



Acabava l'article anterior demanant, molt ingènuament, la dimissió de'n Manel Fuentes per la seva "fantàstica" entrevista al professor Vicent Navarro. A partir d'aquell moment  es van succeir una sèrie de fets amb els qual tens la sensació d'estar dibuixant un cercle que s'acaba tancant en un moment concret. Els fets són diversos i encadenats. La lectura de l'article de l'article de Jose Mª Mena amb el títol "Indultados" va precedir a la lectura d'un altre article a la magnífica publicació Enfocant que amb el títol "Mustapha el Marrakchi: veí de Manresa en coma després de ser detingut" explica la situació d'aquesta persona i destaca el pobre ressò mediàtic del succés. Tot plegat amanit amb una interessant conversa durant un dinar de feina i rematat de forma magistral amb la visió de la pel·licula "Primera plana" de Billy Wilder. 
Tot plegat em va fer venir aquella sensació d'estar donant voltes a un tema central i volgudament amagat sota les catifes del poder. De seguida em va venir al cap la frase que de tant en tant escoltes en converses més o menys privades i que mai es cola en mitjans de comunicació. Si, si.. és aquella pregunta que davant la recurrent xerrameca sobre les retallades acaba sortint una mica d'amagatotis i amb respecte (per no dir por): "Com és que no retallen els mossos, o a TV3 o perquè continuem subvencionant al Barça (a través de TV3, és clar!)". Algú contesta, aleshores, que es tracta de símbols nacionals i, com a tals, són intocables. Malament rai si el nostre govern no té cap objecció en retallar sanitat i educació i no s'atreveix a tocar les forces de seguretat o la nostra mimada televisió "high quality".
La magnífica comèdia de Billy Wilder tracta en clau irònica les relacions dels mitjans de comunicació (en aquest cas exclusivament diaris impresos) amb el poder (en aquest cas un sheriff i un alcalde) i la força que pot arribar a tenir un periodisme independent i allunyat dels dictats dels diferents estaments de poder. Actualment aquesta independència es troba majoritàriament dins la xarxa en formats molt diversos i minoritaris. I he de dir que cada dia busco més dins la xarxa que als mitjans habituals encara que tinguin un format digital envejable per d'altres publicacions. Periodismo humano i Enfocant en són dos exemples. Les omissions de molts mitjans tradicionals són tan escandaloses que has d'acabar buscant en d'altres indrets les informacions que t'amaguen. I no esmento alguns bloc que podeu trobar aquí a la dreta. I és que, finalment, tindrà raó un bon amic quan ja fa molt de temps em va dir de forma contundent: "l'important dels mitjans de masses no és el que diuen sinó tot allò que callen". Oi tan com tenia raó!

dissabte, 17 de setembre del 2011

Ideologia i compromís

Ha mort en Jordi Dauder actor i ciutadà compromès. Persona defensora de la pròpia ideologia en tots els àmbits vitals tal i com podem comprovar en la seva darrera entrevista al voltant del personatge d'Azaña que ell mateix va protagonitzar. Descansi en pau.
Avui, dissabte, també apareix un article a El País que porta per títol "No és economia, és ideologia" signat pels economistes J. Fabra i J.I. Bartolomé en el qual es s'afirmen coses tan eloqüents com:
¿queremos un Estado que sea un agente activo en la economía, tal y como establece el artículo 128 de la Constitución, o un Estado que se limite a la administración de sus gastos corrientes? Lo segundo sería la consecuencia ineludible de limitar, a través de la limitación del déficit estructural a valores cercanos a cero, la capacidad de endeudamiento del Estado. Su capacidad de inversión.
Ens trobem davant d'aquesta disjuntiva deliberadament  amagada precisament pels sectors ultraliberals que volen convertir els estats en simples gestors incapaços d'intervenir en l'economia -com ara està passant, a remolc d'inversionistes i especuladors- i sense capacitat de maniobra a nivell de justícia redistributiva o social. I totes aquestes decisions són ideològiques malgrat es vulguin mostrar com a tècnicament ineludibles.
I a Catalunya ens avancem en l'escapçament de les capacitats de l'estat amb la juguesca habitual de dir unes coses a Madrid i fer tot el contrari a casa nostra. Veieu l'article de El País en el que es parla de l'avantprojecte de llei d'estabilitat pressupostària en el qual es fitxa el límit de dèficit estructural en un 0,14 % del PIB català. Decisions tècniques o ideològiques?. Està claríssim que ideològiques tot i que el debat públic i social no existeixi i únicament en omplim la boca criticant el mateix a Madrid.
I de Catalunya a Europa per lamentar la poca disponibilitat de col·laboració amb un govern d'EEUU que sembla, finalment, convençut que l'estimulació intervencionista de l'economia és un dels pocs, per no dir l'únic, camí que queden per sortir del pou. La instauració a Europa de governs porucs i dedicats més a vetllar pels seus propis interessos que pels de tota la UE i la poca voluntad intervencionista està provocant una incertesa i un malestar que fiquen dels nervis fins i tot als EEUU. Veieu l'article en aquest sentit.

Estem davant una magnífica i monumental enganyifa a tots els nivells i ens creiem que les decisions són estrictament tècniques mentre se silencien estrepitosament les veus dissidents com l'entrevista a Vicenç Navarro a Catalunya Radio. Manuel Fuentes dimissió!!! (Adhesions al Facebook)

divendres, 9 de setembre del 2011

De la indignació global a les propostes d'Obama

Manifestació a Tel-Aviv
A Xile fa dies que demanen una educació no segregadora pel preu a pagar, a l'educada Gran Bretanya se li revolten els holiggans sense motiu aparent, la cadena de revoltes al món àrab encara no s'ha aturat, Colòmbia es mobilitza per protegir l'educació pública, a Israel demanen més justícia social en la manifestació més multitudinària de la seva història, el moviment indignat espanyol ha estat seguit per tot el globus i continua amb les mobilitzacions contra les retallades.... què està passant? es pregunten els incrèduls neoliberals si en molts d'aquests països estan en xifres de creixement envejables mentre en d'altres disposen d'un confortable coixí de benestar. La resposta la podem trobar en l'article de Josep Mª Montaner on alerta dels excessos neoliberals davant uns moviments de masses d'indignats de caire transversal, que ja han provocat alguns canvis i que poden posar fre a la inacabable i excessiva capacitat d'acumulació  dels mercats. De model alternatiu global encara no se n'ha plantejat cap però sembla que el camí està encetat i en marxa. 
Per una altra banda, quan he escoltat el pla d'Obama presentat aquesta matinada per la reactivació de l'economia a partir de la creació de llocs de treball he cregut que ja era hora que s'assenyali la veritable forma de sortir de la crisi actual arraconant l'obsessiva repetició dels sectors conservadors al voltant de la reducció del dèficit de les administracions públiques. El problema de l'estancament actual està molt més en l'atur que en el dèficit públic i un país amb aspiracions de servir a tots els seus ciutadans ha d'estar mes proper a polítiques d'ocupació que a polítiques d'austeritat de la despesa i retallada de serveis.
La contenció en la despesa i de l'endeutament està molt bé però no es pot oblidar la funció redistributiva i de justícia social que té un estat sobirà per molt que les veus amplificades pels mitjans de comunicació de masses en mans dels mateixos interessos neoliberals repeteixin sense aturador les consignes pròpies de economies rendistes, excloents i acumulatives.
Obama ho té molt difícil portar tot el seu pla a la pràctica d'una forma immediata perquè els ultres del Tee Party ja s'encarregaran de arraconar el seu raciocini i fer seguidisme de consignes divines. Com a mínim ha estirat el dit i ha assenyalat el camí sense ficar-lo a l'ull de ningú.