“El 1% de la població té allò que el 99% necessita” (Joseph Stiglitz).
“En els darrers 20 anys hi ha hagut una guerra de classes i la meva ha guanyat” (Warrent Buffett, multimilionari).
Un portal d'acudits, opinions, lectures, imatges, aportacions, indicacions o qualsevol altra cosa per sacsejar el pensament polític a partir del raonament, la coherència i el respecte.
Una de les crítiques més primerenques i persistents que s'han anat abocant damunt el moviment 15M ha estat la de la poca concreció i les propostes poc realistes per il·luses. Tenim un document interessantíssim d'unes 30 pàgines, elaborat pel grup d'acampada Sol i que tracta amb lògica i rigor propostes al voltant de temes tan importants com la vivenda, el treball, les empreses, els sistemes financers o les relacions globals. D'aquest document se'n fa ressò PeriodismoHumano en un article que titula "el debate paralelo al estada de la nación: una clase de economia social".
Per un altra banda, el diari El Pais acaba tota una seria de reportatges sobre el 15M amb concreció i fites aconseguides dins l'article: "el triunfo de los perdedores" en el qual es destaquen les aportacions al debat polítics del moviment i l'acceleració que ha imposat en el tractament d'algunes lleis oblidades. També en el mateix diari podem destacar una selecció de les vinyetes de El Roto sobre el moviment.
Acordem te un recull magnífic de diferents escrits, blogs i les quatre connexions en directe amb el twiter de "democracia real", "spanish revolution" i les dues acampades de Sol i BCN.
També cal destacar el blog de Vicenç Navarro a Público on titula "la necesària segunda transicion".
Ens queda pendent continuar parlant de polítiques socials i igualitàries.
Des d'aquí la condemna al joc de paraules fàcil que s'està fent amb la paraula "indignat" en qualsevol notícia que hi convidi.
Avui volia parlar d'igualtat un altra vegada però ho faré d'una carta d'en Xavier Montanyà a Vilaweb i d'un manifest que ha passat desapercebut.
Mentre TV3, la que cada vegada és menys nostra, obria l'informatiu migdia amb la creació d'un nou departament a interior que es dedicarà a la "violència urbana" i ometia qualsevol informació del moviment 15M, en Xavier Montanyà ens regala a Vilaweb un escrit que porta per títol "el segrest de la democràcia" i que convido a llegir-lo detingudament.
Per un altra banda està clar que continua la criminalització d'un moviment pacífic i pacifista (ni un incident en totes les manifestacions del cap de setmana!) que està deixant fora de joc a polítics i a "grans mitjans subvencionats i autistes" . Contra aquesta criminalització podeu signar el manifest de Polieticonomia.
Michel Wieviorka, sociòleg que coincideix amb Manuel Castells i que parla de democràcia deliberativa i participativa tot superant als rovellats i endogàmics partits que encara estan "pensant" com entomar el repte.
Sobre els partits diu alguna perla com aquesta:
Perquè, a més de no resoldre problemes, han perdut contacte amb la realitat: dominen el sistema, però han perdut a les persones. Als ulls de la majoria, s'han constituït en casta de privilegiats que defensen els seus privilegis.
Llàstima que no parla del paper de pallasets acompanyants que estan tenint i han tingut els mitjans de comunicació majoritaris. Podeu llegir l'entrevista sencera.
Una persona tan poc sospitosa com el professor de la UOC i sociòleg, Manuel Castells, publica a La Vanguardia un article que porta per títol "després de l'acampada" i acompanyat pel subtítol: "Ara sembla que el que és greu són les tribulacions dels diputats i no el comportament de la classe política".
L'he llegit amb delit i m'ha semblat encertat i just al centrar el debat d'una forma que CAP polític ha sabut interpretar:
Cal escoltar per entendre, en comptes de projectar idees preconcebudes que no corresponen a allò que es debat en aquest moviment. I observo que el fonamental és el procés, més que no pas el producte.
Repon a les preguntes claus:
Cap on van? Cap a una altra societat, perquè pensen que les institucions estan podrides i que la crisi no existeix, sinó que és una estafa dels poderosos.
Potser li falta parlar una mica de les desigualtats, de concretar qui són els poderosos i acaba amb una frase una mica ambigua:
Perquè pot ser una última crida de vida abans de precipitarnos al remolí de destrucció que ens arrossega.
Entenc que el remolí no és l'espiral de violència i agressivitat que alguns voldrien, el remolí de destrucció està en la línia del trencament brutal i desigual entre les elits i la resta de població, l'explotació insostenible del planeta a partir d'un progrés lineal al servei de l'especulació i sense cap lògica ecològica i l'explotació laboral fins al límits de la capacitat humana en el seu equilibri psicosomàtic.
Podeu escoltar també al Manuel Castells en la seva intervenció del dia 27 de maig a la Plaça Catalunya.
Aneu al minut 4'13" i escoltareu al Sr. Puig amb un somriure i un posat entre cínic, xulesc i, finalment, obscè: "Segurament dec ser l'únic que va entendre el que va passar el dia 27, oi?". A mi realment em fa POR. DIA 19,TOTES I TOTS AL CARRER.
De què em ve aquesta dèria?, bàsicament d'un desig i d'un episodi del passat en el que durant una reunió amb molta gent present se'm va titllar "d'igualitarista". És una espineta que m'ha acompanyat i que és la primera que em vull treure en aquest bloc tot i que reconec que fer les coses per rancúnia mai és una bona opció. L'escena es va desenvolupar a principis dels anys 90. Tot un símptoma d'una etapa en la qual parlar d'igualtat i equitat era gairebé una obscenitat, eren temps de liberalisme i privatitzacions.
Avui, per d'altres raons, parlar d'igualtat i equitat és tan complicat com aleshores i he buscat recolzaments a tord i a dret. El primer ha estat l'estudi de Francisco Javier Moreno realitzat per encàrrec de La Caixa i que porta per títol: "Immigració i estat del benestar a Espanya" i tractaré del mateix en aquesta primera part.
Segons l'autor la igualtat (accés a les prestacions i serveis) i l’equitat (consecució de la igualtat de resultats, encara que això vulgui dir un tracte diferencial) són dos elements intrínsecament relacionats.
El primer que fa és desmuntar amb dades la percepció que sosté que a població immigrada pressiona i malbarat el sistema de protecció social.
Al llarg d’aquest treball, però, hem comprovat que la població d’origen immigrant no tan sols no fa un ús particularment intensiu dels diferents sistemes de protecció social, sinó que de fet es troba generalment infrarepresentada entre els beneficiaris de la majoria dels esquemes en proporció al seu pes relatiu en la població. D’altra banda, les dades disponibles mostren que el balanç fiscal entre la contribució d’aquesta població a l’erari públic i el cost de les prestacions i serveis socials que rep resulta clarament favorable a les arques de l’Estat, fet que s’explica sobretot per la joventut de la població immigrant i, per tant, perquè són grups amb menys necessitats pel que fa a serveis sanitaris, pensions, etc. En aquest sentit, la immigració ha aparegut com una mena de «tapaforats» per al sistema de seguretat social –al qual ha permès adoptar les reformes necessàries amb més marge de reflexió i recerca de consens–, però per descomptat no com la solució definitiva als seus problemes de sostenibilitat financera futura. (...) D’«efecte crida» n’hi ha, ben cert, però no és pas un efecte que respongui a l’existència de programes socials generosos en el país d’arribada, sinó que s’associa primer de tot a l’existència de feina a la qual optar. (Pàgina 169)
S'ha d'estendre i fer públic amb la màxima difusió que la immigració valorada estrictament sota paràmetres economicistes i sense entrar en valoracions humanitàries o de lliure circul·lació de les persones són netament positius.
Els càlculs cost-benefici sobre la immigració resulten extremament complexos per la dificultat de considerar totes les variables que hi intervenen. Malgrat això, totes les anàlisis sobre aquesta qüestió apunten que la immigració té efectes econòmics netament positius per a la societat receptora. La immigració contribueix de diverses maneres al creixement econòmic: afavorint un increment de l’ocupació (per mitjà de l’augment de la població activa i de la taxa d’activitat femenina; disminuint les rigideses en el mercat de treball), millorant la renda per càpita (mitjançant la influència sobre les taxes d’activitat i d’ocupació), contribuint a les arques públiques (mitjançant impostos directes i indirectes, a part les cotitzacions a la seguretat social), afavorint l’augment del consum i potenciant la creació d’empreses noves. (pag. 171)
Les percepcions al respecte són molt diferents i només cal donar una volta als comentaris que es fan a La Vanguàrdia digital sobre la notícia i entre els quals s'emporta el primer premi:
No soy tan ignorante como para creerme este informe
El que no destaca la notícia de La Vanguárdia i si que està a la nota de premsa són les conclusions sobre educació
És urgent replantejar-se la política educativa en relació amb la perpetuació de les desigualtats socials. A Espanya, els estudiants d’origen immigrant obtenen més mals resultats acadèmics que els autòctons (60 punts de diferència a les proves de PISA 2009 de comprensió lectora); tenen una probabilitat 2,1 vegades més alta d’abandonar prematurament els estudis que els seus companys autòctons, i una probabilitat menor de seguir estudis postobligatoris (tan sols un 10% dels alumnes immigrants emprenen estudis d’aquest grau). Un baix nivell d’estudis redueix les oportunitats efectives d’inserció en el mercat de treball, i encara més si es tracta de joves amb particularitats culturals i ètniques. Si bé els pitjors resultats escolars dels alumnes immigrants ja són en ells mateixos un problema de gran complexitat en el qual intervenen múltiples factors, les recerques coincideixen a assenyalar la segregació escolar com un element clau. La segregació escolar és preocupant perquè té efectes determinants sobre les oportunitats educatives dels alumnes immigrants. Les dades de PISA referides al nostre país mostren que, si bé els resultats escolars mitjans dels centres privats avantatgen els públics en 38 punts, aquesta diferència s’explica en bona mesura per efecte de la composició social de l’alumnat, ja que la qualitat de la instrucció en uns centres i altres és comparable. En l’accés dels alumnes als centres educatius hi intervenen unes dinàmiques selectives en les quals s’han de tenir en compte tant els pares com els col·legis. Posar fre a la segregació exigeix, doncs, regular tant la llibertat dels pares autòctons a triar el centre com les polítiques d’admissió dels col·legis, una tasca controvertida que s’enfronta a l’oposició explícita dels defensors de la llibertat d’ensenyament per damunt dels objectius d’igualtat i equitat. (pàg. 174) El destacat és meu.
Es tracta d'una lluita perduda fa anys amb els diferents decrets de matriculació i la màniga ampla que es fa servir a l'hora de no posar fre a la selecció encoberta que fan, bàsicament, centres concertats.
He anat a parar a parar a aquest bloc de l'Enrique Flores i sense donar-me'n compte ja hi porto més de mitja hora i es mereix molt més.
Es tracta d'un relat dibuixat i complert des de l'interior del moviment. Jo no us entretinc més... doneu una volta... val la pena.
Els bons arquitectes tenen l'obligació de pensar en global, de veure més enllà de les quatre parets i l'estricta funcionalitat d'una vivenda. Si a més a més són urbanistes, millor.
M'ha caigut la contraportada de l'edició de La Vanguardia d'avui i m'ha quedat gratament sorprès pels comentaris d'en Kenneth Frampton. Ho podeu llegir sencer o els destacats següents:
Las empresas acumulan montañas de dinero, y Obama no para de inyectar más y más dólares en el sistema, pero no crean empleo. ¿Por qué? No necesitan crearlo para tener más beneficios. Hay tecnología para ganar más sin emplear más. Pero de algún modo tendremos que repartir la riqueza: si no crean empleo, habrá que cobrarles más impuestos. (...)
Defendamos a la oligarquía de su propia estupidez: ¿no entienden que la Sanidad pública es la base de cualquier economía?, ¿cómo puede ser un sistema productivo si no se garantiza la salud de los trabajadores? (...)
nos están acorralando y cercenando la voluntad de lo público. En EE.UU. las infraestructuras de todos están decrépitas y no se invierte en ellas, y el sistema sanitario, hasta ahora casi enteramente privado, es más caro e ineficiente que cualquiera de los europeos.
Una de les crítiques més primerenques i persistents que s'han anat abocant damunt el moviment 15M ha estat la de la poca concreció i les propostes poc realistes per il·luses. Tenim un document interessantíssim d'unes 30 pàgines, elaborat pel grup d'acampada Sol i que tracta amb lògica i rigor propostes al voltant de temes tan importants com la vivenda, el treball, les empreses, els sistemes financers o les relacions globals. D'aquest document se'n fa ressò PeriodismoHumano en un article que titula "el debate paralelo al estada de la nación: una clase de economia social".
