Entre el caciquisme i l'arrogància (que corrin ells)

Dibuix d'Enrique Flores

En aquests moments amb l’amenaça del rescat total tant a Catalunya com tot l’estat i el desprestigi ben guanyat de la política em venen a la ment dos records recents que il·lustrarien molt bé els motius profunds de les causes que ens han portat just davant del precipici. En primer lloc dues frases memorables del Bambi “Zapatero” que va començar amb la frase lapidària “baixar impostos és d’esquerres” per acabar, just encetada la crisi més important dels darrers 50 anys, amb la contundent “el sistema bancari i financer espanyol és el més solvent del món”.  La història el posarà al seu lloc que, segur, no serà molt destacat.

L’arribada d’aires nous, malaguanyadament, no ha portat canvis en les actituds ni en les formes. En Mariano Rajoy en només set mesos s’ha superat amb escreix, tot i que procura no cremar-se posant sota els cavalls als seus ministres, ja ha protagonitzat alguna perla. La que m’ha impressionat més ha estat unes recents declaracions just després d’aprovar el darrer paquet de mesures  en les quals contínuament parla d’Europa com “ellos” en el sentit que “ara els hi toca córrer a ells”. Per altra banda, les darreres declaracions de González Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, on diu que “si el BC europeu vol, això s’arregla el dilluns”, alimentant aquesta vanitat victimista i de nacionalisme ranci que tantes vegades també trobem ven a prop. Està clar que l’obligació de la política en majúscules és buscar punts d’acord tant pel costat europeu com pel costat nacional. En aquest darrer estaríem parlant d’un gran pacte d’estat davant la situació a la qual estem arribant i que moltes veus ja estan demanant amb insistència. Per fer això és imprescindible deixar de banda les actituds xulesques i caciquistes que, molt em temo, estan profundament instal·lades en alguns dels màxims dirigents actuals. S’obliden que la política és pacte i no “faig el que em dóna la gana perquè tinc majoria absoluta”.

COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

Algunes veus, com la d’en Paul Krugman, ja fa anys que insistixen en la inviabilitat del projecte Euro sense una unió fiscal i financera real a partir d’un BCE amb les competències essencials de qualsevol banc. El que ara reclama el senyor González Pons amb insistència fa molt poc ningú ho volia, amb la Brunete mediàtica al capdavant, perquè suposava una “pèrdua de sobirania” tan a nivell autonòmic (amb les Caixes/bomba controlades políticament pels cacics locals) com a nivell estatal (amb projectes impossibles com el de Bankia). Ara ja estem en la situació real de pèrdua de sobirania tan a nivell autonòmic com estatal via “rescat” o tots els eufemismes que es vulguin.

Els polítics i financers que van impulsar l’Euro van pensar molt ingènuament que la unió monetària  ocasionaria ràpidament una unió fiscal i bancària, que haurien de ser els fonaments, juntament amb el que algunes poquíssimes veus anomenaven “una Europa social”, d’una Europa federal amb capacitat per competir globalment i presumir del seu model de prestacions i protecció social. Tot plegat s’ha quedat en un bon “no res”, un model que fa aigües per tot arreu, on, al meu entendre el pitjor de tot, s’ha alimentat la impressió perillosament egoista que  hi ha un sector (ubicat al nord) que està “pagant” les malifetes  dels veïns perifèrics. La idea d’Europa s’està allunyant perillosament i insolidària del subconscient col·lectiu per abocar-nos al “campi qui pugui” sense control del que vindrà a continuació.

Aquesta obsessió pel dèficit i la baixa inflació és el camí unívoc o hi ha d’altres vies “alternatives”?. Doncs sembla ser que si i en Carlos Carrasco les resumia perfectament en la seva entrada “com sortir de la crisi (III)” en la qual es comenten les diferents opcions. L’obsessió actual que ens aboca a la dictadura financera del BCE_Merkel passa per una acció política decidida i de consens que pugui obrir els camins de les alternatives esmentades. El bloc Hollande/Monti/Rajoy que podria fer de contrapés ha esdevingut un fantasma per excés de “supèrbia” i manca de perspectiva a llarg termini.

Perquè han de continuar existint “transferències fiscals” entre estats o regions europees?. Si volem una Europa federal de veritat està clar que s’han de produir traspassos entre zones deficitàries i zones amb superàvit. L’exemple més proper el tenim en els EEUU que en els seus 240 anys d’unió manté unes diferències substancials entre estats a nivell de recaptació d’impostos federals i despesa provinent d’aquests impostos tal i com podem comprovar en aquest mapa del bloc esmentat. Tot això suposa avançar en la unió fiscal i financera (sense oblidar la “unió social”) perdent una mica de “sobirania” i deixant la xuleria de banda a tots els nivells.