Acabava l'article anterior demanant, molt ingènuament, la dimissió de'n Manel Fuentes per la seva "fantàstica" entrevista al professor Vicent Navarro. A partir d'aquell moment es van succeir una sèrie de fets amb els qual tens la sensació d'estar dibuixant un cercle que s'acaba tancant en un moment concret. Els fets són diversos i encadenats. La lectura de l'article de l'article de Jose Mª Mena amb el títol "Indultados" va precedir a la lectura d'un altre article a la magnífica publicació Enfocant que amb el títol "Mustapha el Marrakchi: veí de Manresa en coma després de ser detingut" explica la situació d'aquesta persona i destaca el pobre ressò mediàtic del succés. Tot plegat amanit amb una interessant conversa durant un dinar de feina i rematat de forma magistral amb la visió de la pel·licula "Primera plana" de Billy Wilder.
Tot plegat em va fer venir aquella sensació d'estar donant voltes a un tema central i volgudament amagat sota les catifes del poder. De seguida em va venir al cap la frase que de tant en tant escoltes en converses més o menys privades i que mai es cola en mitjans de comunicació. Si, si.. és aquella pregunta que davant la recurrent xerrameca sobre les retallades acaba sortint una mica d'amagatotis i amb respecte (per no dir por): "Com és que no retallen els mossos, o a TV3 o perquè continuem subvencionant al Barça (a través de TV3, és clar!)". Algú contesta, aleshores, que es tracta de símbols nacionals i, com a tals, són intocables. Malament rai si el nostre govern no té cap objecció en retallar sanitat i educació i no s'atreveix a tocar les forces de seguretat o la nostra mimada televisió "high quality".
La magnífica comèdia de Billy Wilder tracta en clau irònica les relacions dels mitjans de comunicació (en aquest cas exclusivament diaris impresos) amb el poder (en aquest cas un sheriff i un alcalde) i la força que pot arribar a tenir un periodisme independent i allunyat dels dictats dels diferents estaments de poder. Actualment aquesta independència es troba majoritàriament dins la xarxa en formats molt diversos i minoritaris. I he de dir que cada dia busco més dins la xarxa que als mitjans habituals encara que tinguin un format digital envejable per d'altres publicacions. Periodismo humano i Enfocant en són dos exemples. Les omissions de molts mitjans tradicionals són tan escandaloses que has d'acabar buscant en d'altres indrets les informacions que t'amaguen. I no esmento alguns bloc que podeu trobar aquí a la dreta. I és que, finalment, tindrà raó un bon amic quan ja fa molt de temps em va dir de forma contundent: "l'important dels mitjans de masses no és el que diuen sinó tot allò que callen". Oi tan com tenia raó!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada